Bones Festes!

Us desitjo molt Bon Nadal i un feliç any 2009!

"Deu mil a Brusel·les per l'autodeterminació"

Sota el lema "Deu mil a Brusel·les per l'autodeterminació", bona part de la societat civil catalana s'està mobilitzant amb la finalitat de preparar una marxa multitudinària a Brusel·les amb l'objectiu de reclamar davant de les Institucions europees el dret de decidir del poble de Catalunya. La iniciativa, nascuda arrel de la publicació per part d'Enric Canela de l'article "perplex, jo?" al Bloc gran del catalanisme (http://blocgran.cat/) , pretén mobilitzar uns deu mil catalans per desplaçar-se a Brusel·les en favor del dret a decidir del nostre poble. De moment, la iniciativa compte amb el suport bona part de la societat civil catalana, com ja han fet Àngel Colom o Alfons López Tena, però pretén que també si sumin els diferents partits nacionalistes. Crec molt interessant la iniciativa de fer sentir la nostra veu com a poble, i manifestar democràticament els nostres anhels de llibertat davant les institucions europees, motiu pel qual, hi dono tot el meu suport!

Bon amic, millor persona, i gran patriota

Fa poc més d'una setmana, la Carme Giol, cap de llista i portaveu d'Esquerra a l'Ajuntament del Masnou, va anunciar la seva renuncia a l'acta de Regidor per motius personals. La marxa de la Carme, suposarà l'entrada com a nou Regidor de l'Oriol Fernández, qui fins fa pocs mesos va ser el President de la Secció local d'Esquerra del Masnou. Personalment em fa il·lusió que una persona del perfil de l'Oriol entri a formar part del consistori. Com dic, l'Oriol, és un bon amic, una millor persona, i sobretot, un gran patriota. Molta sort Uri en aquesta nova etapa que ara comences.

"El Masnou i la vinculació amb l'estelada"

En motiu de la celebració del centenari de la creació de la senyera estelada, el proper 22 de novembre de 2008, a les 19:00 hores, es celebrarà una conferència a càrrec de Joan Muray, que porta per títol "El Masnou i la vinculació amb l'estelada", atenent a que s'atribueix la seva creació a Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872- El Masnou 1938).

L'acte, que compta amb el suport i la col·laboració de CiU, serà gratuit, i tindrà lloc al local de CiU del Carrer Barcelona, núm. 65 del Masnou.

Us hi esperem!

Tot esperant Sentència

Fa aproximadament un any, en una carta publicada a “La Vanguardia” i reproduïda enun post d’aquest blog,vaig manifestar que havíem comès un error històric a l’apostar per la redacció d’unnou Estatut d’Autonomia.Com vaig dir, considero que el model de l’Estat de les Autonomies està més queesgotat, si més no, perCatalunya, i el què calia fer era dedicar esforços a redefinir les relacions entreCatalunya i Espanya.Actualment, no només em ratifico amb aquelles declaracions, sinó que la Sentènciaque s’està gestant en elTribunal Constitucional, em dóna la raó. Catalunya, com a nació històrica, no potespirar a plena sobirania,ni a reclamar els seus drets històrics bàsics en un marc constitucional restrictiu iinamovible coml’Espanyol. Però el poble català no pot cessar en les seves reivindicacionsnacionals, tot el contrari.Segon filtrava la setmana passada “La Vanguardia”, el Constitucional ja s’hapronunciat sobre el 80% deRecurs presentat contra l’Estatut, i sembla ser que les restriccions interpretativesen punts bàsics, com labilateralitat de la negociació del sistema de finançament, i el deure de conèixer lallengua oficial de Catalunya, el Català, deixarà l’Estatut en paper mullat. Per aquest motiu, esticesperant que es dictiSentència en aquests termes.

Un pronunciament del Constitucional, que restringeixiles nostres aspiracions,seria la millor notícia pel poble de Catalunya. Un escenari com aquest, ens donariauna segona oportunitatper assentar les bases per la nostra construcció nacional. Convocatòria d’eleccions,o si més no, laconstitució d’un govern de concentració nacional, seria condició necessària perafrontar amb garanties unanegociació sobre un nou model de relació amb l’Estat. Òbviament, el poble deCatalunya, ha de jugar també unpaper fonamental, participant activament en la defensa dels nostres interessos com apaís, i a partird’aquí, esperar esdeveniments.

Cap de setmana rodó (en clau blaugrana)

Ahir, sabent que els Barça-Atlético de Madrid, sempre són sinònim d’espectacle, vaig anar a l’Estadi per primera vegada aquesta temporada. Evidentment, no podia haver escollit una nit millor per gaudir d’un partit del barça. Realment, no recordo haver presenciat un partit com el d’ahir, senzillament, espectacular!
I per acabar d’arrodonir la festa culé, avui he assistit a l’estrena de l’ACB al Palau Blaugrana. El derbi català entre el Barça, i l’etern rival, la Penya, també reunia tots els ingredients per ser un gran espectacle, i així ha estat. Victòria clara d’un Barça que ens fa recuperar novament la il·lusió, i ens permet afrontar el futur amb més tranquil·litat després de la desfeta a la lliga catalana. Espectacle, victòria, i revenja, el què hem viscut aquest migdia al Palau.
Esperem que tant l’equip de futbol, com el de bàsquet, ens facin vibrar al llarg d’aquesta temporada que no ha fet res més que començar!

Catalunya, país de teatre

Unes temporades enrere, quan el Barça encara desprenia aromes de victòria, unes de les frases més famoses que van marcar els apassionants duels contra el Chelsea va ser aquell “en Barcelona se puede ver teatro y del bueno”, del gran José Mourinho. Aquell comentari va irritar a la parròquia culé, qui va acomiadar al tècnic portugués de l’estadi amb el càntic de “Mourinho vete al teatro”.
Doncs bé, després de les darreres turbulències polítiques que està vivint el nostre país com a conseqüència de la negociació del nou finançament de Catalunya, podríem traslladar aquelles paraules de Mourinho a l’àmbit polític. El PSC, i molt especialment el seu primer secretari i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, estan fent teatre i del bo, amb la col·laboració estel·lar (special guest star com dirien les sèries americanes) de Pedro Solbes i del PSOE.
Però hi ha algú capaç d’empassar-se tota aquesta pantomima de l’estira i arronsa sobre finançament que estan portant a terme els representants del PSC i del PSOE? Realment hi ha algú que es cregui l’amenaça feta pel President de la Generalitat (PSOE) de poder votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat si no hi ha un bon finançament per Catalunya? Crec que és una vergonya i una indecència política intentar treure rèdit electoral a costa de Catalunya i del seu finançament. Tant baix és el nivell polític d'aquests governants? La resposta és clara, més quan un govern no és capaç de complir el què disposa en les seves pròpies Lleis, com és el cas de l'incompliment de l'Estatut (Llei Orgànica, dit sigui de pas). Estem veient com n’hi ha que intenten treure vots inventant-se un problema lingüístic on no existeix, altres juguen amb el terrorisme i les víctimes per esgarrapar-ne uns quants més, i ara toca el finançament de Catalunya, per evitar perdre’n. I tot plegat perquè? Per demostrar que el PSC i el govern de Catalunya es mostren forts (només en aparença) davant de Madrid, i que a la vegada, el govern de Madrid i el PSOE es mostren forts davant les “súpliques” dels catalans? Doncs aquesta és l’obra de teatre que s’està representant en aquests moments al nostre país. Llàstima que el final acabarà, com sempre, amb cafè per tothom.

La crisi dels 80

Fa poc més de sis mesos, el govern de Catalunya va començar a aplicar la mesura de reduir la velocitat a un màxim de 80km/h als accessos a la ciutat de Barcelona, afectant a les poblacions i municipis de l’anomenada primera corona. Quan es va aprovar la mesura, se’ns va justificar que els motius de la seva adopció eren la reducció de la contaminació atmosfèrica a l’àrea metropolitana de Barcelona. Doncs bé, fa uns dies hem tingut la primera valoració dels resultats obtinguts per la reducció de la velocitat, i com ja va és habitual, la informació facilitada resulta força esbiaixada. Després de mig any, ja no es parla de contaminació. Segurament han pogut copsar que la reducció de la velocitat no és directament proporcional a la reducció dels índex de contaminació atmosfèrica, evident. Aprofitant que durant aquests sis mesos s’han reduït el nombre d’accidents, ara s’opta per allò de la dita castellana “donde dije digo digo diego”, i tot són lloances a la reducció de velocitat per reduir els accidents. Tanmateix, en la valoració efectuada pel SCT, se’ns amaga el nombre de sancions de trànsit que al llarg d’aquests sis primers mesos s’han portat a terme. Sospitós. Jo he estat i continuo sent contrari a la mesura de reducció de la velocitat, no crec que la mesura porti a reduir la contaminació atmosfèrica, a la vegada que crec sincerament, que a facilita les distraccions i, a la llarga, els accidents. Malauradament, pateixo habitualment la reducció als 80km/h, i el que provoca és que constantment estiguis pendent del compte-quilòmetres, i dels radars, el que genera indubtablement distraccions al volant. Tanmateix, la reducció a 80km/h provoca que els vehicles dels tres carrils, tots vagin a la mateixa velocitat, amb les dificultats que això suposa en termes de canvis de carrils per avançaments o per anar a buscar la sortida, podent quedar el cotxe veí en l’angle mort del retrovisor. Espero que “l’amenaça” d’estendre la reducció de velocitat als municipis de la segona corona de l’àrea metropolitana, no sigui una realitat, sinó, acabarem tornant al carro i a les tartanes, això si, serem ecosostenibles.

Sense comentaris

Crec que qualsevol qualificatiu seria insuficient per descriure l'enèssima actuació brillant del "boss" a Barcelona. Malgrat que l'acústica deixava molt que desitjar, l'energia i la complicitat que va tornar de despendre el cantant de New Jersey, fan que el doble concert de Barcelona es converteixi en un dels grans events de la història del rock. L'Springsteen va tornar a escriure en lletres d'or el seu nom a la ciutat de Barcelona.

He tingut la sort de poder assistir als dos concerts celebrats a la ciutat comtal, i personalment, em quedo amb el de dissabte, tant per la força dalt de l'escenari, com pel repertori de temes, entre els que destaco els grans clàssics com Hungry Heart, Glory Days, Because the night -amb impressionant solo de guitarra inclòs-, the river, brillant disguise, tunnel of love, o el burn to run, entre d'altres.

Avui, encara amb el record dels dos concerts del passat cap de setmana, només em queda desitjar i esperar que el "boss" torni algun altre dia a Barcelona... el "us estimem, us portarem sempre dins dels nostres cors, ens tornarem a veure -I'll see you again!!- deixen la porta oberta a l'esperança... tant de bo aquest hagi estat un més dels molts concerts que encara li queden per oferir-nos, el dubte és saber si la propera vegada el seguirà le seva inseparable E-Street Band.

Gràcies, nosaltres també t'estimem!

Diumenge, votaré SI a la moció de censura

El proper diumenge, 6 de juliol de 2008, es portarà a votació la segona moció de censura contra una junta directiva, en els més de cent anys d'història del FC Barcelona. En aquesta ocasió, el meu vot serà favorable a la moció de censura. No m'ha costat gens ni mica decidir el sentit del meu vot. El Sr. Joan Laporta, mai ha gaudit de la meva confiança, atès que mai he cregut que reunís els valors per ser President d'una institució tant important com el Barça. A diferència de la gran majoria de socis, no veia en ell la il·lusió, la joventut, la transparència, sinó tot el contrari, sempre m'ha despertat sentiments de prepotència, supèrbia, vanitat... He tingut la sensació que en Laporta volia aprofitar-se del Club per promocionar la seva imatge i impulsar la seva carrera professional, i la conseqüència de tot això, la trobem en els dos anys de desgovern que ha viscut la nostra institució. Tanmateix, el Barça representa molt més que un club esportiu, i en aquest sentit, el Sr. Laporta no ha estat a l'alçada del càrrec que ostenta. Les seves constants sortides de to, les baixades de pantalons, els insults a ex-empleats del club en plena Diagonal, les picabaralles amb el seu xofer...

Val a dir també, que jo sóc un home de bàsquet, i com a tal, també ha tingut un pes important en la meva decisió, la nefasta política portada a terme amb les seccions esportives del club, i en especial, la de bàsquet. No podem pretendre vendre que el Barça és més que un Club, i a la vegada, descuidar totalment les seccions professionals. El què ens fa ser més que un Club, és tenir els primers equips de bàsquet, handbol, hoquei, en l'èlit europea i mundial. A excepció feta dels campions d'hoquei, la resta de seccions, fa anys que no assaboreixen l'èxit que els hauria de pertocar.

Per tot, el proper diumenge, jo VOTARÉ SI A LA MOCIÓ DE CENSURA, NO A LA JUNTA DIRECTIVA ENCAPÇALADA PER JOAN LAPORTA.

Animo a la gent del Palau a votar a favor de la moció... que no us "embaquin" ara amb els fitxatges a preus estel·lars.

Visca el Barça i Visca Catalunya

Bona Festa Major

Des d'aquí, aprofito per desitjar-vos una molt bona festa major -Sant Pere 2008, i ja posats a fer, felicitar a tots els Peres.

Això si, com sempre, molta precaució amb el foc, els petards, i les begudes, combinació aquesta, malauradament a vegades massa perillosa.

Siguem cívics i respectuosos amb les persones i amb el mobiliari, que és patrimoni de tots.

Visca la Festa Major!!

Tot arrencant la crosta nacionalista

Està ben vist que, quan la màquina socialista de destrucció massiva es fixa un objectiu, de ben segur que no para fins assolir-lo. En aquest sentit, fa uns mesos llargs, el diputat al Parlament de Catalunya pel PSC, en Joan Ferran, va manifestar sense cap mena de pudor ni vergonya, que calia arrencar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació catalans que ells controlen –corporació catalana de radio i televisió- . Doncs bé, en els darrers dies hem pogut veure dos exemples clars, d’aquesta arrencada de la crosta nacionalista a la radio i televisió catalanes. En primer lloc, el passat divendres, el TN edició matí, va obrir el noticiari amb la victòria de la “roja” davant de Rússia, que els permetia accedir a la final de l’eurocup. Deu minuts de rellotge per repassar els gols, mostrar imatges de l’eufòria espanyola pels carrers de Barcelona, i recordar en imatges, les dues finals anteriors que ha disputat la selección española. Inversemblant, increïble, inimaginable, dedicar els deus primers minuts d’un TN a la “roja”. Ens han arrencat la crosta nacionalista catalana per fer-hi sortir la seva, la que els socialistes porten dins, i que no és altre que l’espanyola.
En segon lloc, i gairebé de forma consecutiva, ens n’assabentem que l’Antoni Bassas deixa “els matins de Catalunya Radio”, davant dels esculls insalvables amb les noves propostes de la direcció. L’adéu d’Antoni Bassas, s’afegeix a la llista de repudiats nacionalistes pel PSC, que encapçalen Jordi Basté, Toni Clapés, entre d’altres, defenestrats de Catalunya Radio només entrar a governar el tripartit. Amb tot, només espero que aquesta decisió suposi un augment dels oients del grandíssim programa matinal ´”el Món a Rac 1, que dirigeix i presenta el bo d’en Jordi Basté.

Almenys, espero que aquesta arrencada de crostes nacionalistes, serveixi perquè definitivament el PSC es tregui la seva careta catalanista, per mostrar que la seva verdadera cara és la tricolor, constituïda, com diu l’article 4 de la Carta Magna espanyola, “por tres franjas horizontales, roja, amarilla, y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas”

Un te basc, siusplau

Des de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, molts catalans, en un acte de fe infinit, hem intentat creure que un nou model de finançament per Catalunya era possible, i fins i tot, els més fervents devots creien que no era una fita impossible aproximar-nos al concert econòmic basc. No obstant això, fa uns dies, uns ens hem despertat del somni en què vivíem, i d’altres han vist com amb una aclucada d’ulls perdien tota fe i devoció estatutària. El Ministre Solbes ja ha anunciat la repetició del mític “café para todos”, i amb la política del talante se’ns han tornat a rifar a la cara, per no dir-ho d’una altre manera. Ja se’ns ha anunciat que el nou model de finançament no estarà tancat ens els terminis que es preveuen en l’Estatut de Catalunya. Però això no és el més greu, també se’ns ha confirmat que la relació bilateral Estat-Generalitat per negociar el finançament, serà una pantomima, que si volem ens reunirem tots dos, a la llum de la lluna, però sota la taula tindrem els presidents de totes les Comunitats Autònomes demanant el mateix. No hi haurà cap privilegi per Catalunya, i el mateix sistema de finançament que s’acordi amb la Generalitat s’aplicarà a la resta de Comunitats Autònomes. Davant d’aquesta situació, els nacionalistes catalans ens hem de plantar, no podem tolerar més ens “embauquin”, com diria aquell, i ens vulguin enfitar de “café para todos”. Jo, el cafè ja l’he aborrit, el què ara vull és un bon te a l’estil basc, siuslplau!!

Un dia de fúria!

Avui ha tornat ha ser un dia de fúria, o millor dit, una tarda de fúria, i malauradament ja en van moltes. Tal i com li passava a Michael Dougles en la pel·lícula que porta aquest títol, aquesta tarda es donaven tots els condicionants perquè els catalans, usuaris de Renfe, perdéssim els nervis i la paciència d'una refotuda vegada. Els trens del maresme tornaven a acumular retards, l'estació de Plaça Catalunya era plena com un ou, i el tren de Calella que he pogut agafar era més propi de països subdesenvolupats. La multitud que ompliem aquell tren ens mereixem molt més del què, govern i Renfe ens donen dia si dia també. Particularment he sortit del tren completament xop, la calor dins del comboi era insoportable, la gent enganxada uns amb altres, fins al punt què, de cop i volta, he notat unes vibracions al ventre provocades pel mòbil del company que tenia al davant, o més ben dit, enganxat davant meu. Com diria aquell del Gran Hermano, era com una simbiosi entre uns i altres.

Com no podia ser d'altre manera, la gent ha perdut els nervis, però enlloc de canalitzar la seva ira contra Renfe o el govern de fireta que tenim, se les han tingut uns amb altres. Un espectacle lamentable, que ve a reflectir la situació del nostre país... i perquè em senti a dir pel President Montilla que el problema de Renfe ja està sol·lucionat, es nota que tots van amb cotxe oficial, i no tenen ni punyetera idea del patiment diari que la resta dels mortals hem d'aguantar cada dia. El què em fot més de tot plegat és que, malgrat tot, Catalunya torna a votar ZP!

"Begin the begin"

Aquest matí no he pogut contenir les llàgrimes en sentir l'entrevista que l'amic Basté li ha realitzat al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. Si bé el tema central o el leit motiv de l'entrevista ha estat l'acord assolit ahir entre la Generalitat i el Govern Central pel traspàs de la N-II en el seu tram des de Montgat fins a Tordera, en Basté ha aprofitat la benentesa per preguntar-li al Conseller Nadal, quina cara se li va posar quan va tenir coneixement que la nostra amiga Maleni tornaria a estar al capdavant del Ministeri de Foment. La resposta del Conseller no té pèrdua... "quan em vaig assabentar de la notícia vaig trucar a la Ministra per felicitar-la, i li vaig dir, Ministra, "begin the begin", volvemos a empessar". Amb tots el respecte cap a l'Honorable Conseller, però quan he sentit el "begin the begin, volvemos a empessar" no he pogut evitar riure "a carcajada limpia" com dirien els castellans. Veient actituts com aquestes, no m'extranya que a Madrid ens prenguin el pèl una vegada i una altra, i se'ns rifin constantment. Per vergonya de tots els catalans, tenim un govern de fireta, i essent així les coses, tenim el què ens mereixem: Maleni forever.

Tu hi vas anar... i ella torna!

Realment, el nomenament de la nostra estimada Maleni com a Ministra de Foment, té més similituds amb una pel·lícula d'en Tarantino, que no pas amb la realitat política d'un país democràtic. El Sr. Rodríguez Zapatero ens ha tornat a insultar, això si, amb talante, amb la cella arquejada, i amb una rialla d'orella a orella, però ens ha tornat a insultar. Després de tot el què el poble de Catalunya ha hagut de patir amb el caos de rodalies de Renfe, el retard de les obres de l'Ave, el menyspreu de la Ministra, el "antes partía que doblá", encara tenen la vergonya de tornar a posar el Ministeri de Foment en mans de la Sra. Magdalena Álvarez, la primer Ministra en democràcia, que li ha estat reprovada la seva gestió al capdavant del Ministeri de Foment, a la Cambra Alta i al Parlament de Catalunya. I jo em pregunto... on són els 25 diputats del PSC que han de defensar teòricament els interessos de Catalunya? Aquesta és la mostra d'agraïment del President del Govern envers els resultats obtinguts a Catalunya que, dit sigui de pas, li han permès tornar a ser President? Els socialistes catalans, si és que encara en queden, potser que s'ho facin mirar, perquè a l'hora de la veritat, qui continua guanyant la partida és el Partit Socialista d'Andalusia.

Compatriotes, si a la primera de canvi, el PSC ja s'ha amagat sota la catifa del Congrés -com deia avui en Basté en el seu speach de les 08:00h- permetent que la Maleni repeteixi en el Ministeri de Foment, que Déu ens agafi confessats.

Visca Catalunya

Què es respira a Madrid?

El passat dissabte, vaig parlar amb la meva "cosina", la Maria, una catalana que, per sort o per desgràcia, viu i treballa a Madrid des de fa uns anys. Aprofitant la trucada, i donat l'interès comú per la política, vaig preguntar-li quin aire es respirava per Madrid. La resposta fou clara, el PP guanyarà a Madrid, afirmació que tampoc és d'extranyar ni ens ha de fer preocupar, donat que les eleccions Generals, no s'acostumen a guanyar o perdre a Madrid. Catalunya o fins i tot València poden ser, i seran, molt més determinants per decantar la balança. Tanmateix, em va transmetre que a Madrid capital, es respira bastant anti-zapaterisme, no tant sols entre els votants del PP, els integrants de la AVT, els membres de la COPE i de la Conferència Episcopal, cosa lògica, sinó també entre els mateixos votants socialistes. Es veu que en Zapatitos, com l'anomenen a Madrid, no ha acabat de guanyar-se la simpatia de bona part dels seus electors. Aquesta poca simpatia o escepticisme que ha despertat ZP per Madrid, es deu al fet que, per les espanyes, en primer lloc prima el sentiment nacionalista espanyol, i la seva aparent política de l'estat plurinacional, i el seu coqueteig amb Esquerra, no ha tingut bona rebuda a la capital de l'Estat... val a dir, que la contaminació de certs col·lectius, tampoc ha ajudat gaire.

No obstant, estic convençut que en Zapatitos guanyarà les eleccions sense gran patiment.

Què n'han fet d'en Clos?

Fa uns dies llegia a l'Editorial de "La Vanguardia" una reflexió que vaig trobar molt interessant, referent a què n'han fet els socialistes del Ministre Joan Clos durant aquesta campanya electoral. En el citat article, se'ns constatava que el número 2 del PSC per Barcelona, i actual Ministre d'Indústria -que no de Justícia- en funcions, no havia participat en cap dels actes centrals de campanya que s'havien celebrat arreu del principat amb els pesos pesants del PSC-PSOE. Al costat de Chacón, Felipe González, el President Montilla, Celestino Corbacho, no hi era qui hauria de ser l'home fort de la Ministra d'Habitatge en funcions, Carme Chacón. Fins i tot, se'ns feia la observació que, un dels actes que havia de fer Joan Clos davant d'empresaris catalans, per error, no va ser inclòs en l'agenda de campanya socialista... una mica extrany tot plegat, no? Què n'han fet del Ministre Clos? On l'han amagat? Quines són les raons pel seu "ostracisme"? És massa propens a posar la pota o dir el què no toca? O simplement té un tarannà massa catalanista que no convé mostrar a Catalunya a fi d'atraure tot el vot espanyolista del PSOE? Em sembla que no anava tant desencaminat quan titllava al PSC de partit dels sectaris de Catalunya...

XIX Jornades Catalanes de Dret Social

Aquests dies he tingut la oportunitat d'assistir a les XIX Jornades Catalanes de Dret Social, organitzades per l'Associació Catalana de Iuslaboralistes, amb la col·laboració de les diferents Universitats Catalanes. Enguany, l'organització de les jornades ha anat a càrrec de la Universitat de Barcelona, motiu pel qual, les ponències s'han portat a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB. Després de dinou edicions de les jornades, una vegada més s'ha posat de manifest l'èxit i la bona salut dels iuslaboralistes del nostre país, tant a nivell dels professionals de l'advocacia, com a nivell dels jutges i magistrats. Menció especial per l'actual President de l'Associació Catalana de Iuslaboralistes, Joan Agustí, Magistrat titular del Jutjat Social 33 de Barcelona, tant per la seva tasca com a magistrat del social, com també per la seva lluita constant en defensa de l'ús del Català a l'administració de Justícia. Per contra, la nota negativa de les jornades, sota el meu particular punt de vista, l'ha posat la Consellera de Treball, Mar Serna Calvo, qui ha tingut l'honor de clausurar, un any més, aquestes jornades. En el seu parlament, la Consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya, ha decidit dirigir-se als assistents en llengua castellana. Per molt que algú em pugui retreure en defensa de la Consellera, que entre el públic hi havia professionals de fora de Catalunya (una minoria absoluta, dit sigui de pas), crec que a casa nostra, i en el marc d'unes jornades que es diuen CATALANES, el mínim exigible és que la representació del govern del nostre país, faci un discurs amb la nostra llengua pròpia. Un cop més, aquest govern de la Generalitat demostra tenir més sensibilitat amb lo de fora, que amb el què ens és propi.

Cop d'efecte intolerable

Si l'11 de març del 2004 van ser els terrroristes qui, en nom de l'islam, van donar un cop d'efecte definitiu a les eleccions al govern d'Espanya, avui, gairebé quatre anys després, sembla que l'Església Catòlica pretengui influir directament en el resultat de les eleccions del proper 9 de març. El Comunicat emès per la Conferència Episcopal em resulta, si més no, fastigós, reprobable, intolerant, feixista, totalitarista, anacrònic, i el què és més greu, totalment contrari a la moral cristiana. No obstant això, us he de dir que no m'ha sorprès gens ni mica l'actuació de l'Església Catòlica espanyola, històricament lligada a la mentalitat ultradretana, i enrocada en temps pretèrits. Un dels problemes més greus de l'Església Catòlica és que no ha volgut avançar juntament amb la societat, i mentre el món avançava, s'alliberava de vells tabús, i s'adequava als temps presents, l'Església ha continuat vivint en el passat. El comunicat de la Conferència Episcopal és una mostra clara del tarannà inquisitori, de ciri cremat, d'armoes de vell i rensumit, de sotana llarga i de bastó en mà.

Resulta intolerable l'Església es pronunciï en els termes en què ho ha fet, donant mostres del seu totalitarisme en època d'aparent democràcia. Resulta intolerable que l'Església Catòlica critiqui la negociació amb ETA per tal d'intentar posar fi al terrorisme. Què és el què pretenen, que hi hagi més morts per terrorisme? Aquesta és la doctrina cristiana que pretenen divulgar? Resulta intolerable que l'Església Catòlica promogui indirectament actituts discriminatòries contra els homosexuals. Aquesta és la doctrina cristiana que pretene divulgar, la de la intolerància i el mensypreu cap a certs sectors de la societat?

Afortunadament no tots els catòlics del nostre país segueixen els manament de la Conferència Episcopal, per sort, bona part de la parròquia cristiana del nostre país si que s'ha adequat al segle XXI. No obstant, fins que els que governen l'Església Catòlica en l'actualitat, continuin tenint el poder que tenen, i la secta de l'Opus Dei hi estigui al darrera, poca cosa podem fer.