Segurament una de les virtuts de les que ha fet gala Pascual Maragall en els més de 50 anys dedicats a la vida política, és que mai et podia deixar indiferent. Podries compartir opinions, divergir en ideologia, o fins i tot pensar que no era un parlamentari de raça, però el que ningú no podrà negar mai és que en Pascual, amb la seva manera de ser senzilla, directe, i el seu estil desenfadat, s’ha guanyat l’apreci, l’estima, i l’admiració de molts catalans. Podríem dir que, en Pascual ha estat el darrer polític carismàtic de la nostra recent història. Després de la retirada del President Pujol de la primera línia d’acció política, l’adéu d’en Pascual ara farà un any, va acabar amb una manera de fer política, molt més propera al ciutadà.Doncs bé, seguint amb la tònica Maragallana, aquest matí ens hem llevat amb dues notícies referents a l’ex-President Maragall, que malgrat tractar-se de temàtiques ben diverses, no ens han deixat indiferents.
L’ex president de la Generalitat ha explicat aquest mateix matí a la seu de l’Hospital de Sant Pau, que fa aproximadament un parell de mesos se li va diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer. Resulta admirable la valentia, la fermesa, i la naturalitat amb la què en Pasqual ha volgut compartir amb tots nosaltres els seus problemes de salut. El seu carisma, la seva manera de fer, el seu rostre amable i proper, la naturalitat i sinceritat de les seves paraules, avui tampoc no ha deixat a ningú indiferent. Per aquest motiu, aprofito des d’aquest post per donar tot el meu suport a un figura històrica dins del catalanisme polític.
La segona notícia del dia referent a l’ex-President Maragall, i que ja va córrer ahir com la pólvora entre els mitjans de comunicació arrel d’unes declaracions d’en Pasqual a Catalunya Radio, és que en Maragall, ha marxat per la porta del darrera del Partit dels Socialistes de Catalunya, del qual en fou un dels fundadors, i sense cap mena de dubte, una de les figures més rellevants. L’actitud de Maragall, demostra una vegada més, el distanciament evident entre el que fou President del socialistes catalans, amb la manera de fer actual del partit, cada cop més subordinat al PSOE. Personalment considero que el PSC-PSOE ha tingut un tracte massa injust amb l’ex-President, una persona al servei de la causa durant més de 50 anys, en definitiva, tota una vida dedicada al país, i al partit. Tinc la sensació que la marxa d’en Pasqual del partit, va més enllà dels aspectes personals i de tracte que ha tingut amb la cúpula del PSOE, i que en el fons, en Maragall vol mostrar públicament amb aquest acte, que la seva visió de país resulta incompatible amb la concepció de la direcció actual del partit. Amb la marxa d’en Pasqual, el socialisme català pot quedar orfe davant d’un PSC que ha arrelat massa fort en el si d’un partit d’àmbit espanyol, centralista i centralitzat com el PSOE. La flama del socialisme català va apagant-se poc a poc, per l’assimilació a la que han estat objecte per part de la maquinària destructiva provenint de Ferraz. ...Ai si no s’hagués comès un error tant històric com el de la federació entre els socialistes catalans i els espanyols! Què hauria passat si Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya d’en Pallach hagués continuat el camí en solitari?
En aquest context crec, sincerament, que cada cop pren més sentit la idea proposada per Artur Mas de portar a terme la refundació del catalanisme polític. És el moment d’unir els esforços per un interès comú, el de construir una Catalunya sobirana. I en aquest camí de construcció nacional tots els catalanistes hi tenim cabuda. Ara és el moment de no defallir.
