El 10 de Juliol de 2010, passarà a la història del nostre país com el dia en què el poble de Catalunya va sortir massivament al carrer, per manifestar sense pors, sense temors, i sense complexes, que el model autonòmic, estatutari i constitucional del 1978, ha quedat completament esgotat.
Definitivament, el dia 10 de juliol de 2010, hem tancat una etapa més de la nostra història com a país, i n’hem obert una altra, la que ens ha de portar cap a la plena construcció nacional.
En democràcia, la sobirania recau en el poble, i per aquest motiu, ara cal escoltar la veu de la gent, que es va manifestar pacíficament pels carrers de Barcelona, no en contra d’Espanya, ni en contra de la Sentència del Tribunal Constitucional, sinó en defensa de la nostra nació catalana, del nostre dret a decidir, i a favor, ara si, de la INDEPENDÈNCIA.
Davant d’aquest clam unànime, els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat, fent veure un cop més, que no han sentit la veu del poble de Catalunya. El dia 10 de juliol de 2010, hauria de ser el punt d’inflexió necessari, perquè d’una vegada per totes, els diferents partits polítics nacionalistes, s’unissin amb un únic objectiu: la creació del nostre estat propi.
La Sentència del Tribunal Constitucional, que nega la nació catalana, ataca la llengua i els símbols propis, i renega dels nostres Drets Històrics, és el mitjà de prova més flagrant, que demostra que Catalunya no té encaix dins del seu sistema Constitucional, el de la indivisibilitat la “nación española”, el de l’imperialisme, i el continuista de la “España una, grande y libre” Davant d’aquest atac directe, premeditat, i acarnissat per part de la nació espanyola, només ens queda la sortida de la independència. No és moment de destinar ni un sol minut del nostre temps, en buscar noves fórmules de relació entre Catalunya i Espanya. No és moment d’intentar refer el pacte estatutari i constitucional, no és hora de buscar solucions federalistes que ens condueixin altre cop cap a un atzucac. Ha arribat l’hora, segadors, d’afilar ben bé les eines.
Ara cal treballar per escriure amb lletres d’or el següent capítol de la nostra història: la transició cap a la independència.
Per aquest motiu demano i exigeixo als polítics que assumeixin la responsabilitat que tenen al seu davant. Ja no és hora d’actuar amb pors, complexes, temors, cal caminar en pas ferm cap a la plena sobirania. És l’hora de traçar un full de ruta cap al procés d’emancipació nacional. No és hora d’ambigüitats, de fer la viu viu, i de jugar a la puta i la Ramoneta, és moment de fer un pas endavant, un pas ferm, decidit, desacomplexat, i responsable. Cal que algú lideri aquest procés de construcció nacional. És hora d’iniciar un nou procés constituent al nostre país.
El poble de Catalunya ha parlat, el dia 10 de Juliol de 2010, i ho ha fet de forma clara i inequívoca. Ara és hora d’actuar, de fer realitat aquest somni que ha perdurat durant generacions i generacions, aquell somni que cantava Lluís Llach fa més de trenta anys: INDEPENDÈNCIA!!
