Avui hem tingut coneixement de dues notícies que poc tenen a veure, però que suposen un cop molt dur a les aspiracions nacionals del nostre poble. En primer lloc, l’Alfons López Tena, en un article publicat a l’Avui, ha posat de manifest les disputes i les lluites internes existents entre les diferents plataformes que havien de promoure consultes populars a favor de l’autodeterminació del nostre país. En segon lloc, aquesta tarda hem sabut el què era un secret a veus: el PP ha presentat un Recurs d’incosntitucionalitat contra la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que de ben segur deu haver estat rebut de bon grat al carrer Ferraz.
Com deia, malgrat que aparentment aquestes dues notícies poc o gens tenen en comú, ambdues presenten un punt de confluència.
El recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP, suposa un nou atemptat contra l’autogovern de Catalunya, i és una mostra clara del què fa uns dies esmentava en aquest blog: el model constitucional de l’estat de les autonomies està més que esgotat. En aquest escenari, l’única via possible passa per fer un pas en ferm cap a la plena sobirania.
De vegades em pregunto si el poble català és plenament conscient de la magnitud i de la gravetat dels aconteixements que estem vivint. Un país com Espanya, que es defineix en l’article 1 de la seva Carta Magna com “un Estado social y democrático de derecho que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.”, des d’un temps ençà està mostrant una actitud hostil i cada cop més antidemocràtica respecte de les legítimes aspiracions nacionals del nostre poble. El poder executiu, cada cop ens restringeix més la nostra capacitat d’obrar, i allà on no hi arriba l’executiu, és el poder judicial (TC) que acaba per tallar de soca arrel les nostres aspiracions d’autogovern.
És curiós, que aquells que es declaren demòcrates per antonomàsia, ens neguin el dret democràtic més bàsic, com és la consulta popular. Privar que el poble de Catalunya es pronunciï lliurement sobre el seu futur, suposa un atac directe contra els principis més bàsics de la democràcia. En aquest sentit, no hem de perdre de vista que el model constitucional i autonòmic actual, és fruit d’un procés de transició democràtica, que res té a veure amb el context de llibertats actual que viu Espanya i Europa. Per tant, és lògic que aquest model hagi quedat ja totalment obsolet, i sigui necessari buscar noves fórmules que regulin la relació entre Catalunya i Espanya. El problema de fons rau en el fet que l’Estat Espanyol no ha acabat de fer correctament el procés de transició democràtica, atès que encara, a dia d’avui, ha estat incapaç d’acceptar la realitat plurinacional del país.
Davant d’aquesta situació, només podem optar per la via de la construcció nacional. Ens trobem davant d’aquell concret escenari o context històric al què feien referència els nostres representants polítics l’any 1989 en la Resolució que es va aprovar al Parlament de Catalunya en defensa del dret a l’autodeterminació. I és aquí on apareix la segon notícia del dia que vull posar de relleu.
Per poder assolir la plena sobirania, cal actuar amb seny, responsabilitat i sobretot, amb sentit de país. El procés de construcció nacional està abocat al fracàs si no compte amb el suport de la societat civil i dels partits polítics de tarannà sobiranista. I és aquí on demano a tots plegats responsabilitat i sentit de país. Per una vegada, els patriotes que volem apostar per la via de l’autodeterminació, ens hem d’unir sota una mateixa bandera, deixant de banda les ideologies –dretes o esquerres-, i l’afany de protagonisme. La independència de Catalunya no l’assolirà un partit o un altre, ni l’assoliran les dretes ni les esquerres, sinó que serà fruit de l’esforç i del treball col·lectiu. I és aquí on em dol comprovar que el despertar de les consciències nacionals arrel de la consulta d’Arenys de Munt, no ha estat capaç de fer convergir les diferents sensibilitats sobiranistes entorn d’un projecte comú. Els interessos partidistes, les ideologies, i els recels històrics entre uns i altres, pot comportar que el projecte independentista actual passi a la història com una nova anècdota dins dels experiments independentistes d’aquest país.
Espero que el seny, el sentit comú, i el sentit de la responsabilitat, faci possible que el camí cap a la plena sobirania que estem a punt de començar, finalment ens faci convergir a tots plegats sota una mateixa bandera. No és temps de dividir, sinó de construir, i tots els qui estimem aquesta terra tenim la responsabilitat de posar les bases que ens condueixin cap a la nostra tan anhelada llibertat.
