10 JULIOL 2010: propera parada: INDEPENDÈNCIA

El 10 de Juliol de 2010, passarà a la història del nostre país com el dia en què el poble de Catalunya va sortir massivament al carrer, per manifestar sense pors, sense temors, i sense complexes, que el model autonòmic, estatutari i constitucional del 1978, ha quedat completament esgotat.

Definitivament, el dia 10 de juliol de 2010, hem tancat una etapa més de la nostra història com a país, i n’hem obert una altra, la que ens ha de portar cap a la plena construcció nacional.
En democràcia, la sobirania recau en el poble, i per aquest motiu, ara cal escoltar la veu de la gent, que es va manifestar pacíficament pels carrers de Barcelona, no en contra d’Espanya, ni en contra de la Sentència del Tribunal Constitucional, sinó en defensa de la nostra nació catalana, del nostre dret a decidir, i a favor, ara si, de la INDEPENDÈNCIA.

Davant d’aquest clam unànime, els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat, fent veure un cop més, que no han sentit la veu del poble de Catalunya. El dia 10 de juliol de 2010, hauria de ser el punt d’inflexió necessari, perquè d’una vegada per totes, els diferents partits polítics nacionalistes, s’unissin amb un únic objectiu: la creació del nostre estat propi.
La Sentència del Tribunal Constitucional, que nega la nació catalana, ataca la llengua i els símbols propis, i renega dels nostres Drets Històrics, és el mitjà de prova més flagrant, que demostra que Catalunya no té encaix dins del seu sistema Constitucional, el de la indivisibilitat la “nación española”, el de l’imperialisme, i el continuista de la “España una, grande y libre” Davant d’aquest atac directe, premeditat, i acarnissat per part de la nació espanyola, només ens queda la sortida de la independència. No és moment de destinar ni un sol minut del nostre temps, en buscar noves fórmules de relació entre Catalunya i Espanya. No és moment d’intentar refer el pacte estatutari i constitucional, no és hora de buscar solucions federalistes que ens condueixin altre cop cap a un atzucac. Ha arribat l’hora, segadors, d’afilar ben bé les eines.
Ara cal treballar per escriure amb lletres d’or el següent capítol de la nostra història: la transició cap a la independència.

Per aquest motiu demano i exigeixo als polítics que assumeixin la responsabilitat que tenen al seu davant. Ja no és hora d’actuar amb pors, complexes, temors, cal caminar en pas ferm cap a la plena sobirania. És l’hora de traçar un full de ruta cap al procés d’emancipació nacional. No és hora d’ambigüitats, de fer la viu viu, i de jugar a la puta i la Ramoneta, és moment de fer un pas endavant, un pas ferm, decidit, desacomplexat, i responsable. Cal que algú lideri aquest procés de construcció nacional. És hora d’iniciar un nou procés constituent al nostre país.

El poble de Catalunya ha parlat, el dia 10 de Juliol de 2010, i ho ha fet de forma clara i inequívoca. Ara és hora d’actuar, de fer realitat aquest somni que ha perdurat durant generacions i generacions, aquell somni que cantava Lluís Llach fa més de trenta anys: INDEPENDÈNCIA!!
El passat dilluns 28 de juny de 2010, i després de més de quatre anys de llarga espera, es va fer oficial una realitat que tots ja sabiem: el model de l'estat de les autonomies està definitivament esgotat.
El setembre del 2007, coincidint amb el primer aniversari de l'aprovació al Parlament del nou Estatut de Catalunya, vaig escriure en aquest blog una entrada, on manifestava que, al meu entendre, tant els partits polítics, com la societat civil, haviem comès un error històric, en apostar per la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia. Deia fa gairebé tres anys, que el model autonòmic estava totalment esgotat pel què fa a la obtenció de més autogovern per Catalunya, i en conseqüència, havia arribat el moment de buscar noves fórmules per regular la relació entre Catalunya i Espanya, les quals passen, indubtablement per la independència.
Avui, un cop Espanya ha ratificat de forma oficial, que el model autonòmic està esgotat, demano als nostres polítics sentit de país. A partir d'ara, cal actuar amb la fermesa i la valentia necessàries per culminar el nostre procés de construcció nacional. Avui, hem de començar una nova vida, hem d'emprendre un nou camí, lluny d'Espanya, que ens permeti construir el nostre propi Estat independent dins de la Unió Europea. No és moment de titubejar, ni d'intentar inventar-se noves fórmules de refer el model estatutari i constitucional, tal i com pretén el President Montilla. Espanya ha deixat clar que les nostres aspiracions nacionals no tenen cabuda dins del seu hermètic model constitucional, motiu pel qual, cal apostar decididament per iniciar el camí que ens farà ser lliures.
Cal que tots ens impliquem i treballem per fer possible que els nostres anhels de llibertat finalment siguin reixits. Per això, el proper dia 10 de juliol, a les 18:00h, hem de sortir massivament al carrer, tal i com vam fer l'11 de setembre de 1977.

La crosta socialista de TV3

Fa poc més d'un any, el Diputat del PSC, Joan Ferran, escrivia en el seu blog que “calia eliminar la crosta nacionalista de TV3”. Doncs bé, amb el pas del temps, hem pogut comprovar, i així ho corroboren els informes, que els telenotícies de TV3 són cada vegada més “espanyolistes”, i evidentment, més socialistes. La mostra clara l'estem tenint en el seguiment que els informatius de TV3 estan portant a terme del cas “ Pretòria”. És indignant veure com la televisió pública catalana dóna una visió esbiaixada de la realitat.
Escoltant el TN, un tenia la sensació que el darrer cas de corrupció al nostre país, tingués el segell de CiU. De forma barroera, els informatius de TV3 van intentar “salvar els mobles” al PSC, donant més rellevància a les causes que en el seu dia es van iniciar contra el Sr. Alavedra i el Sr. Prenafeta (totes elles arxivades, dit sigui de pas), que no pas al fet que tres membres actius del PSC, amb responsabilitats institucionals, hagin estat els caps d'aquesta nova trama de corrupció. Fins i tot, sense cap mena de “pudor periodístic”, van tenir la gosadia de relacionar a Macià Alavedra amb el cas de prevaricació del Jutge Estivill, quan l'ex-Conseller mai hi va estar imputat. Tot, amb un intent de desviar l'atenció cap a CiU.
Lamento profundament que el sectarisme i la crosta socialista, s'hagi apoderat de la nostra televisió pública, ara la seva.

UNITAT NACIONAL

Avui hem tingut coneixement de dues notícies que poc tenen a veure, però que suposen un cop molt dur a les aspiracions nacionals del nostre poble. En primer lloc, l’Alfons López Tena, en un article publicat a l’Avui, ha posat de manifest les disputes i les lluites internes existents entre les diferents plataformes que havien de promoure consultes populars a favor de l’autodeterminació del nostre país. En segon lloc, aquesta tarda hem sabut el què era un secret a veus: el PP ha presentat un Recurs d’incosntitucionalitat contra la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que de ben segur deu haver estat rebut de bon grat al carrer Ferraz.

Com deia, malgrat que aparentment aquestes dues notícies poc o gens tenen en comú, ambdues presenten un punt de confluència.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP, suposa un nou atemptat contra l’autogovern de Catalunya, i és una mostra clara del què fa uns dies esmentava en aquest blog: el model constitucional de l’estat de les autonomies està més que esgotat. En aquest escenari, l’única via possible passa per fer un pas en ferm cap a la plena sobirania.

De vegades em pregunto si el poble català és plenament conscient de la magnitud i de la gravetat dels aconteixements que estem vivint. Un país com Espanya, que es defineix en l’article 1 de la seva Carta Magna com “un Estado social y democrático de derecho que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.”, des d’un temps ençà està mostrant una actitud hostil i cada cop més antidemocràtica respecte de les legítimes aspiracions nacionals del nostre poble. El poder executiu, cada cop ens restringeix més la nostra capacitat d’obrar, i allà on no hi arriba l’executiu, és el poder judicial (TC) que acaba per tallar de soca arrel les nostres aspiracions d’autogovern.

És curiós, que aquells que es declaren demòcrates per antonomàsia, ens neguin el dret democràtic més bàsic, com és la consulta popular. Privar que el poble de Catalunya es pronunciï lliurement sobre el seu futur, suposa un atac directe contra els principis més bàsics de la democràcia. En aquest sentit, no hem de perdre de vista que el model constitucional i autonòmic actual, és fruit d’un procés de transició democràtica, que res té a veure amb el context de llibertats actual que viu Espanya i Europa. Per tant, és lògic que aquest model hagi quedat ja totalment obsolet, i sigui necessari buscar noves fórmules que regulin la relació entre Catalunya i Espanya. El problema de fons rau en el fet que l’Estat Espanyol no ha acabat de fer correctament el procés de transició democràtica, atès que encara, a dia d’avui, ha estat incapaç d’acceptar la realitat plurinacional del país.

Davant d’aquesta situació, només podem optar per la via de la construcció nacional. Ens trobem davant d’aquell concret escenari o context històric al què feien referència els nostres representants polítics l’any 1989 en la Resolució que es va aprovar al Parlament de Catalunya en defensa del dret a l’autodeterminació. I és aquí on apareix la segon notícia del dia que vull posar de relleu.

Per poder assolir la plena sobirania, cal actuar amb seny, responsabilitat i sobretot, amb sentit de país. El procés de construcció nacional està abocat al fracàs si no compte amb el suport de la societat civil i dels partits polítics de tarannà sobiranista. I és aquí on demano a tots plegats responsabilitat i sentit de país. Per una vegada, els patriotes que volem apostar per la via de l’autodeterminació, ens hem d’unir sota una mateixa bandera, deixant de banda les ideologies –dretes o esquerres-, i l’afany de protagonisme. La independència de Catalunya no l’assolirà un partit o un altre, ni l’assoliran les dretes ni les esquerres, sinó que serà fruit de l’esforç i del treball col·lectiu. I és aquí on em dol comprovar que el despertar de les consciències nacionals arrel de la consulta d’Arenys de Munt, no ha estat capaç de fer convergir les diferents sensibilitats sobiranistes entorn d’un projecte comú. Els interessos partidistes, les ideologies, i els recels històrics entre uns i altres, pot comportar que el projecte independentista actual passi a la història com una nova anècdota dins dels experiments independentistes d’aquest país.

Espero que el seny, el sentit comú, i el sentit de la responsabilitat, faci possible que el camí cap a la plena sobirania que estem a punt de començar, finalment ens faci convergir a tots plegats sota una mateixa bandera. No és temps de dividir, sinó de construir, i tots els qui estimem aquesta terra tenim la responsabilitat de posar les bases que ens condueixin cap a la nostra tan anhelada llibertat.

Cap a la plena sobirania

Observant les diferents reaccions de la opinió pública i dels mitjans de comunicació envers la consulta d'Arenys de Munt, dóna la sensació que el sentiment sobiranista del poble català hagi aparegut per primera vegada arrel d'aquesta iniciativa. En aquest sentit, no hem d'oblidar que el Parlament de Catalunya, des de la restauració de la democràcia fins als nostres dies, s'ha manifestat en vàries ocasions a favor del dret a decidir del poble de Catalunya.
És possible que durant aquests poc més de 30 anys que fa que vivim en democràcia, les aspiracions sobiranistes de molts catalans hagin restat apagades com a conseqüència dels constants intents de l'Estat espanyol per assimilar-nos com a poble.

Tant de bo que la consulta d'Arenys de Munt no es guardi en el record com una anècdota més, i serveixi com a punt d'inflexió que ens permeti fer bategar novament, i amb força, el nostre cor català, i prendre consciència que les nostres aspiracions nacionals continuen intactes, i que, tard o d'hora, ens han de permetre assolir la plena sobirania.

El despartar de les nostres consciències nacionals, no tindrà sentit si no es veu recolzat per una posició ferma i valenta en defensa del nostre dret a l'autodeterminació, que portin a termes els diferents partits polítics de tradició nacionalista. Per aquest motiu, crec que és hora de demanar sentit de país als dirigents de tots aquells partits que aposten fermament per continuar amb el nostre procés de construcció nacional. Entre tots, hem de ser capaços d'enterrar definitivament el debat ideològic -al meu entendre estèril- entre dretes i esquerres, per tornar a unir-nos plenament sota una mateixa bandera.

En un context polític i social com l'actual, on les nostres aspiracions sobiranes es veuen constantment limitades per la Constitució Espanyola, i pels poders executius i judicials espanyols, es posa de manifest l'esgotament d'un model de l'Estat de les Autonomies que fou gestat durant el procés de transició democràtica. Per aquest motiu, crec sincerament que ha arribat el moment de fer un pas ferm i valent cap a la plena sobirania.

Reflexions d'en Sala i Martin sobre el finançament

Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!

Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.

(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.

(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.

(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.

(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.

(5) Parlant del fons de garantia de serveis públics que mencionava a l’apartat anterior. La Generalitat ha dit durant mesos que el seu OBJECTIU MINIM IRRENUNCIABLE era que les comunitats dediquessin un màxim dels 65% seus recursos a aquest fóns comú i que la resta pogués ser utilitzat a discreció del govern de la Generalitat. L’acord diu que aquesta quantitat serà del 80%!!! Sembla que s’han saltat l’objectiu mínim irrenunciable en uns 15 punts i que, al cap i a la fi, no era tan irrenunciable.Resum, a l’espera d’una segona lectura, la meva primera impressió després de llegir aquest document, és que els polítics del govern ens estan prenent el pel i ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot fent veure que estem davant d’un gran acord quan en realitat, estem davant d’un acord que no te res concretat fins el 2012 (i ves a saber on seran els polítics que ara volen conservar la cadira al 2012) i que vulnera aspectes clau d’un estatut que clarament era un estatut de rebaixes aconseguit a base de pagar un preu extravagant. Vist això les preguntes que tots plegats ens hem de fer són: (1) per aquesta misèria valia la pena lluitar i patir tant? I (2): Veient lo garrepes que són els dirigents espanyols amb els nostres diners (i figura que aquests són els que havien de ser-nos més favorables) i veient lo covards que són els dirigents que figura que havien de plantar cara però que s’estimen més la cadira que al país, realment val la pena seguir per aquest camí de negociar, desgastar-se i, al final, aconseguir les engrunes... a més de l’odi i els insults constants de tots els espanyols?

Saura dóna per fet el tripartit V.3

Segons publica el diari AVUI en la seva edició digital d'aquest dimecres 15 de juliol de 2009, el conseller de Relacions Institucionals, afirma que els socis del tripartit (PSC-PSOE, Esquerra, ICV-EUA), tenen absolutament decidida la reedició de l’acord i el PSC admet que és l’objectiu.
Personalment considero que és una excel·lent notícia per tots els catalans que els membres del govern tripartit ja tinguin presa la decisió de reeditar-lo en la seva tercera versió, després de les properes eleccions de l'any vinent. Dic que és una excel·lent notícia, perquè de complir-se, d'una vegada per totes els partits del govern (PSC-PSOE, ERC, ICV) deixaran d'enganyar-nos amb la ja cansina cansoneta de l'equidistància, que com es va comprovar el 2006, només va servir per enganyar a l'electorat.
Ara, almenys les cartes estan sobre la taula, només falta sentir allò de "abran juego señores".
PD:Tanmateix, permeteu-me que em mostri escèptic amb el què acabo d'escriure, més que res, perquè posaria la mà al foc i no em cremaria, que des d'ara fins les properes eleccions, Esquerra tornarà a fer la viu viu, i posarà sobre la taula altre cop la famosa equidistància.