Fem cultura... a la Llacuna

Amb l'arribada del bon temps, el mes d'abril suposa l'inici de la temporada de festes populars i tradicionals. Un cop deixat enrere l'hivern, comença l'hora de sortir al carrer i començar a gaudir de les nostres "festes majors". La diada de Sant Jordi suposa el tret de sortida de moltes de les festes populars i tradicionals dels pobles de les nostres contrades. No obstant això, l'adveniment del mes d'abril, suposa també l'inici de les festes andaluses al nostre país -La feria de abril-, que té la seva raó de ser en la nombrosa població d'origen andalús que resideix al nostre país. Per tant, durant anys, la cultura catalana ha hagut de conviure amb festes populars i tradicionals pròpies d'altres cultures, trobant-se en la necessitat de buscar el seu propi lloc dins del seu propi país. No em mostro contrari al fet que a casa nostra es celebrin festivitats pròpies d'altres cultures, països o nacions, sempre i quan no suposi un greuge respecte de la nostra cultura catalana. Per tant, si des del govern de la Generalitat o des de la Diputació de Barcelona s'acorda subvencionar la Feria de Abril de Catalunya, amb major mesura crec que s'haurien d'impulsar les ajudes i subvencions a entitats públiques o privades que tinguin per objectiu fomentar la llengua i cultura catalanes.

Crec que un país petit com el nostre, necessita indubtablement de la cultura, de les tradicions, i de les festes populars, per poder mantenir la seva pròpia identitat com a poble, i per tant, per poder "sobreviure" en un món tant globalitzat com en el què ens ha tocat viure. Per aquest motiu, és d'admirar la feina feta per totes aquelles institucions, entitats, ajuntaments, o simplement associacions de veïns, que fan possible matenir viva la flama de la nostra cultura, fomentant les festes i tradicions més arrelades a casa nostra. No ens podem permetre el luxe de deixar caure en l'oblit antigues tradicions populars que els nostres avis ens explicàven com a vivències de joventut. És per aquest motiu que, des d'aquí us encoratjo a tots a seguir treballant per fomentar la nostra cultura catalana.

En aquest sentit, mereix important rellevància la tasca realitzada per tots els vilatants del bonic poble de la Llacuna. Per aquells qui no el coneguin, la Llacuna és un petit poble d'uns poc més de 600 habitants, situat a la comarca de l'Anoia, a cavall entre Igualada i Vilafranca del Penedès. Un indret amb un encant especial pels seus verds paratges, pel seu castell, per la seva plaça de les voltes... i per la seva gent, que fan d'aquest petit poble un indret on perdre's. Doncs bé, a la Llacuna, gràcies al treball i a l'esforç dels seus vilatants, hi podem contabilitzar fins a més de 8 entitats culturals, que amb la seva lluita i perseverança, permeten mantenir vives certes tradicions que estaven condemnades a la desaparició. Si el temps us ho permet, és digne de veure l'actuació del grup de bastoners de la Llacuna, que amb els seus balls de bastons han recuperat una tradició antigament molt arrelada a aquestes contrades; sense passar per alt la colla del Drac, la Mulassa, els Gegants, els Diables, les majorettes, i la Banda... entre d'altres. Sincerament és admirable la tasca portada a terme per totes aquestes entitats sense afany de lucre, en el manteniment de la nostra cultura catalana, a tots ells, milions de gràcies.

Abril de 2007

Homenatge pòstum

Com tots hem pogut comprovar, des d’un temps ençà, tant des del govern de la Generalitat com des del govern espanyol, s’han dedicat a treballar pel que ells anomenen “recuperar la memòria històrica”, com si talment el món hagués avançat sense tenir en compte tot el què hem deixat enrera.

Crec sincerament que a la Catalunya d’avui, tots som ben conscients d’on venim, i a on volem arribar, amb la qual cosa encara crec que no hem perdut la plena consciència de quin ha estat el nostre passat més recent.

Sóc de la opinió que, sense perdre de vista el passat, la generació actual té la missió de treballar per un futur millor, i per aconseguir-ho, hem d’estar pendents del què passa al davant, deixant ja de mirar enrere. No serem un país madur si no podem deixar de llepar-nos les ferides, mentre ens lamentem per allò que hagués pogut ser i finalment no va ser. Tenim la sort que el nostre poble ha assumit com a innates virtuts tant importants com l’esforç, la perseverança, la dedicació, la cultura emprenedora… virtuts totes elles que no han pogut assolir el seu màxim esplendor per culpa del caràcter català. Potser estic errat, però l’experiència m’ha demostrat que els catalans som excessivament conformistes i prudents, motiu pel qual considero que, com a país, encara no hem fet el cim, tenim molt camí per recórrer, i gent molt preparada per assolir aquesta fita amb èxit.

Com sia que la Catalunya que vull pels meus fills és – i cito textualment les paraules del President Macià- "una Catalunya políticament lliure, econòmicament forta, socialment justa, i espiritualment gloriosa", crec que seria bo que tots nosaltres comencéssim a mira cap endavant amb valentia. Amb això no vull manifestar-me contrari a la conveniència o no de l’aprovació d’un text legal que pretengui recuperar la memòria històrica del nostre país, perquè segurament ja ha arribat el dia de poder parlar ben clar sobre els fets més tràgics del nostre passat més recent.

Nogensmenys, de vegades també convé recordar a aquelles persones concretes, anònimes - familiars, coneguts, amics, veïns- que ho van donar tot per defensar el nostre país. Estem en deute amb tota aquella gent que, per sort o per desgràcia, va viure en la seves pròpies carns la tragèdia d’una guerra, i malgrat tot, va decidir lluitar per defensar uns valors tant fonamentals com la llibertat i la democràcia. Parlem de tots aquells catalans i catalanes que es van veure privats de la seva llibertat, que foren empresonats, i algun d'ells, executats per defensar la nostra terra, la nostra llengua, i les nostres tradicions. Amb tota aquesta generació de patriotes hi estarem eternament en deute. Per això crec de justícia aprofitar aquest bloc per recordar-los a tots, i en especial, la persona de Lluís Sunyol Canyelles, o si em permeteu, l’oncle Lluís. (l’oncle del meu pare).

L’oncle Lluís (Barcelona 1904- Montgat 1995) va ser un d’aquells catalans que va viure en primera persona la repressió del règim franquista. D’ideologia nacionalista, des d’un bon principi es va implicar en la defensa de les llibertats, de la llengua, i de la cultura catalanes davant l’ocupació feixista. Taxista de professió, d’ell recordo les interminables anècdotes sobre la seva Barcelona natal, i sobre el seu poble d'acollida, Montgat.

Amb l’adveniment de la guerra, l’oncle Lluís, com la majoria dels seus companys, va ser empresonat, els seus béns van ser requisats, entre ells el seu taxi, és a dir, la seva única font de riquesa. No obstant això, la seva lluita en la defensa dels seus ideals no va cessar en cap moment. Aquesta perseverança en la defensa de les nostres arrels i de la nostra identitat com a poble, és una qualitat innata que portem a dins tots els catalans i catalanes, i de la qual ens n’hem de sentir privilegiats, perquè algun dia ens farà ser lliures.

De l’oncle Lluís voldria destacar-ne el seu sentit de la responsabilitat. Segurament fou un dels militants més antics del què abans era Esquerra Republicana de Catalunya –avui dita ESQUERRA-, i no obstant això, i amb la instauració de la democràcia al nostre país, sempre s’havia mantingut partidari d’exercir el que ell anomenava el vot útil, doncs era ben conscient que el camí cap a la plena sobirania només era possible a través d’un govern nacionalista a la Generalitat de Catalunya. Segurament una de les seves màximes il·lusions hauria estat poder veure un primer govern CiU-ERC amb Jordi Pujol i Heribert Barrera, que, qui sap, potser hauria canviat el curs de la nostra història més recent. No va ser possible un acord de govern, malgrat que aquella Esquerra Republicana de Catalunya si que fou conscient de la responsabilitat de país que tenia entre mans, i va investir President de la Generalitat de Catalunya, al Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley.

Estic totalment convençut que l’oncle Lluís, nacionalista, republicà, d’esquerres i progressista, mostraria, igual que jo, el seu profund desencís per la situació política actual que viu el nostre país, i en particular, la crisi identitària i ideològica que pateix la seva Esquerra Republicana de Catalunya. La sol·lució, tal i com ell sempre deia, passa per l’entesa entre els dos partits nacionalistes catalans, CiU i ERC, només junts ho podem aconseguir.

Entre els vells arxius, cartes, i anotacions, he pogut trobar unes paraules que l’oncle Lluís va deixar escrites l’any 1939, arrel del seu empresonament, les quals voldria compartir amb vosaltres, a la vegada que serveixin com un homenatge pòstum a tots aquells que van lluitar per defensar la llibertat :

“No em tanquen per traïdor
ni tampoc per ser cap lladre
sinó perquè he volgut dir
qui visqui sempre ma pàtria

Setembre de 1939: any de la derrota de la nostra pàtria... Catalunya!
Serveixi el present escrit per recordar a tots aquells companys que van lluitar per defensar el nostre petit país. Que en pau descansin.

Abril 2007

Condemnats a entendre's

A dia d'avui no podem saber quants dies, mesos o anys han de passar perquè les relacions entre els dos partits nacionalistes del nostre país -CiU i Esquerra- es normalitzin definitivament. Es sol dir que el temps cura totes les ferides, i seguint aquesta màxima popular, crec que haurà de passar força temps per poder trobar notes de complicitat i cordialitat en la relació entre aquestes dues formacions polítiques.

Des d'un temps ençà, hem pogut ser testimonis d'un deteriorament progressiu en les relacions entre CiU i Esquerra, fins al punt que, en determinats moments, ha primat més el rencor i la venjança, que el sentit de la responsabilitat de país que, com a partits representatius d'una realitat nacional, hauria d'haver regit en qualsevol cas.

És per aquest motiu que tinc l'esperança, o si més no, el desig, que després d'un període de reflexió per part d'uns, i de maduresa política, per part dels altres, arribi el dia en què els partits nacionalistes d'aquest país, unim les nostres forces per treballar amb la voluntat d'assolir un objectiu comú: Una Catalunya plenament sobirana! Fins llavors, encara ens queda molt de camí per recórrer, molts obstacles per superar, i massa ferides per sicatritzar; però amb voluntat, esforç, i dedicació, tot és possible, perquè al cap i a la fi, crec sincerament que estem condemnats a entendre'ns

Abril de 2007

Aspiracions Nacionals

Com a nacionalista català que sóc, sento un profund desencís per la situació política que viu el nostre país després de les eleccions del passat 1 de novembre de 2006. En primer lloc, perquè els partits que conformen l'actual Entesa Catalana de Progrés no han fet cap cas de la voluntat del poble de Catalunya expressada democràticament a les urnes, el qual es va manifestar rotundament a favor que el nostre país fos governat per un partit i un candidat nacionalista.

En segon lloc, lamento molt que un partit fundat sota la bandera de la sobirania, com és ERC, relegui ara a un segon pla les aspiracions nacionals per les quals ha lluitat durant anys, pel sol fet de saciar les seves ànsies de poder.

L'aposta de prioritzar el debat -per mi estèril- entre dretes i esquerres, entre polítiques progressistes i polítiques conservadores, deixa Convergència i Unió com la casa comuna del catalanisme polític, i com a única força política capaç de fer sentir les nostres aspiracions nacionals.

La Vanguardia, 30 de Novembre de 2006