Un país, un sentiment... Catalunya Lliure

10 JULIOL 2010: propera parada: INDEPENDÈNCIA

2010-07-11T11:25:00.001+02:00

El 10 de Juliol de 2010, passarà a la història del nostre país com el dia en què el poble de Catalunya va sortir massivament al carrer, per manifestar sense pors, sense temors, i sense complexes, que el model autonòmic, estatutari i constitucional del 1978, ha quedat completament esgotat.

Definitivament, el dia 10 de juliol de 2010, hem tancat una etapa més de la nostra història com a país, i n’hem obert una altra, la que ens ha de portar cap a la plena construcció nacional.
En democràcia, la sobirania recau en el poble, i per aquest motiu, ara cal escoltar la veu de la gent, que es va manifestar pacíficament pels carrers de Barcelona, no en contra d’Espanya, ni en contra de la Sentència del Tribunal Constitucional, sinó en defensa de la nostra nació catalana, del nostre dret a decidir, i a favor, ara si, de la INDEPENDÈNCIA.

Davant d’aquest clam unànime, els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat, fent veure un cop més, que no han sentit la veu del poble de Catalunya. El dia 10 de juliol de 2010, hauria de ser el punt d’inflexió necessari, perquè d’una vegada per totes, els diferents partits polítics nacionalistes, s’unissin amb un únic objectiu: la creació del nostre estat propi.
La Sentència del Tribunal Constitucional, que nega la nació catalana, ataca la llengua i els símbols propis, i renega dels nostres Drets Històrics, és el mitjà de prova més flagrant, que demostra que Catalunya no té encaix dins del seu sistema Constitucional, el de la indivisibilitat la “nación española”, el de l’imperialisme, i el continuista de la “España una, grande y libre” Davant d’aquest atac directe, premeditat, i acarnissat per part de la nació espanyola, només ens queda la sortida de la independència. No és moment de destinar ni un sol minut del nostre temps, en buscar noves fórmules de relació entre Catalunya i Espanya. No és moment d’intentar refer el pacte estatutari i constitucional, no és hora de buscar solucions federalistes que ens condueixin altre cop cap a un atzucac. Ha arribat l’hora, segadors, d’afilar ben bé les eines.
Ara cal treballar per escriure amb lletres d’or el següent capítol de la nostra història: la transició cap a la independència.

Per aquest motiu demano i exigeixo als polítics que assumeixin la responsabilitat que tenen al seu davant. Ja no és hora d’actuar amb pors, complexes, temors, cal caminar en pas ferm cap a la plena sobirania. És l’hora de traçar un full de ruta cap al procés d’emancipació nacional. No és hora d’ambigüitats, de fer la viu viu, i de jugar a la puta i la Ramoneta, és moment de fer un pas endavant, un pas ferm, decidit, desacomplexat, i responsable. Cal que algú lideri aquest procés de construcció nacional. És hora d’iniciar un nou procés constituent al nostre país.

El poble de Catalunya ha parlat, el dia 10 de Juliol de 2010, i ho ha fet de forma clara i inequívoca. Ara és hora d’actuar, de fer realitat aquest somni que ha perdurat durant generacions i generacions, aquell somni que cantava Lluís Llach fa més de trenta anys: INDEPENDÈNCIA!!

2010-06-30T09:42:00.003+02:00

El passat dilluns 28 de juny de 2010, i després de més de quatre anys de llarga espera, es va fer oficial una realitat que tots ja sabiem: el model de l'estat de les autonomies està definitivament esgotat.

El setembre del 2007, coincidint amb el primer aniversari de l'aprovació al Parlament del nou Estatut de Catalunya, vaig escriure en aquest blog una entrada, on manifestava que, al meu entendre, tant els partits polítics, com la societat civil, haviem comès un error històric, en apostar per la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia. Deia fa gairebé tres anys, que el model autonòmic estava totalment esgotat pel què fa a la obtenció de més autogovern per Catalunya, i en conseqüència, havia arribat el moment de buscar noves fórmules per regular la relació entre Catalunya i Espanya, les quals passen, indubtablement per la independència.

Avui, un cop Espanya ha ratificat de forma oficial, que el model autonòmic està esgotat, demano als nostres polítics sentit de país. A partir d'ara, cal actuar amb la fermesa i la valentia necessàries per culminar el nostre procés de construcció nacional. Avui, hem de començar una nova vida, hem d'emprendre un nou camí, lluny d'Espanya, que ens permeti construir el nostre propi Estat independent dins de la Unió Europea. No és moment de titubejar, ni d'intentar inventar-se noves fórmules de refer el model estatutari i constitucional, tal i com pretén el President Montilla. Espanya ha deixat clar que les nostres aspiracions nacionals no tenen cabuda dins del seu hermètic model constitucional, motiu pel qual, cal apostar decididament per iniciar el camí que ens farà ser lliures.

Cal que tots ens impliquem i treballem per fer possible que els nostres anhels de llibertat finalment siguin reixits. Per això, el proper dia 10 de juliol, a les 18:00h, hem de sortir massivament al carrer, tal i com vam fer l'11 de setembre de 1977.

La crosta socialista de TV3

2009-10-28T15:46:00.000+01:00

Fa poc més d'un any, el Diputat del PSC, Joan Ferran, escrivia en el seu blog que “calia eliminar la crosta nacionalista de TV3”. Doncs bé, amb el pas del temps, hem pogut comprovar, i així ho corroboren els informes, que els telenotícies de TV3 són cada vegada més “espanyolistes”, i evidentment, més socialistes. La mostra clara l'estem tenint en el seguiment que els informatius de TV3 estan portant a terme del cas “ Pretòria”. És indignant veure com la televisió pública catalana dóna una visió esbiaixada de la realitat.

Escoltant el TN, un tenia la sensació que el darrer cas de corrupció al nostre país, tingués el segell de CiU. De forma barroera, els informatius de TV3 van intentar “salvar els mobles” al PSC, donant més rellevància a les causes que en el seu dia es van iniciar contra el Sr. Alavedra i el Sr. Prenafeta (totes elles arxivades, dit sigui de pas), que no pas al fet que tres membres actius del PSC, amb responsabilitats institucionals, hagin estat els caps d'aquesta nova trama de corrupció. Fins i tot, sense cap mena de “pudor periodístic”, van tenir la gosadia de relacionar a Macià Alavedra amb el cas de prevaricació del Jutge Estivill, quan l'ex-Conseller mai hi va estar imputat. Tot, amb un intent de desviar l'atenció cap a CiU.

Lamento profundament que el sectarisme i la crosta socialista, s'hagi apoderat de la nostra televisió pública, ara la seva.

UNITAT NACIONAL

2009-10-17T10:13:00.003+02:00

Avui hem tingut coneixement de dues notícies que poc tenen a veure, però que suposen un cop molt dur a les aspiracions nacionals del nostre poble. En primer lloc, l’Alfons López Tena, en un article publicat a l’Avui, ha posat de manifest les disputes i les lluites internes existents entre les diferents plataformes que havien de promoure consultes populars a favor de l’autodeterminació del nostre país. En segon lloc, aquesta tarda hem sabut el què era un secret a veus: el PP ha presentat un Recurs d’incosntitucionalitat contra la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que de ben segur deu haver estat rebut de bon grat al carrer Ferraz.

Com deia, malgrat que aparentment aquestes dues notícies poc o gens tenen en comú, ambdues presenten un punt de confluència.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP, suposa un nou atemptat contra l’autogovern de Catalunya, i és una mostra clara del què fa uns dies esmentava en aquest blog: el model constitucional de l’estat de les autonomies està més que esgotat. En aquest escenari, l’única via possible passa per fer un pas en ferm cap a la plena sobirania.

De vegades em pregunto si el poble català és plenament conscient de la magnitud i de la gravetat dels aconteixements que estem vivint. Un país com Espanya, que es defineix en l’article 1 de la seva Carta Magna com “un Estado social y democrático de derecho que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.”, des d’un temps ençà està mostrant una actitud hostil i cada cop més antidemocràtica respecte de les legítimes aspiracions nacionals del nostre poble. El poder executiu, cada cop ens restringeix més la nostra capacitat d’obrar, i allà on no hi arriba l’executiu, és el poder judicial (TC) que acaba per tallar de soca arrel les nostres aspiracions d’autogovern.

És curiós, que aquells que es declaren demòcrates per antonomàsia, ens neguin el dret democràtic més bàsic, com és la consulta popular. Privar que el poble de Catalunya es pronunciï lliurement sobre el seu futur, suposa un atac directe contra els principis més bàsics de la democràcia. En aquest sentit, no hem de perdre de vista que el model constitucional i autonòmic actual, és fruit d’un procés de transició democràtica, que res té a veure amb el context de llibertats actual que viu Espanya i Europa. Per tant, és lògic que aquest model hagi quedat ja totalment obsolet, i sigui necessari buscar noves fórmules que regulin la relació entre Catalunya i Espanya. El problema de fons rau en el fet que l’Estat Espanyol no ha acabat de fer correctament el procés de transició democràtica, atès que encara, a dia d’avui, ha estat incapaç d’acceptar la realitat plurinacional del país.

Davant d’aquesta situació, només podem optar per la via de la construcció nacional. Ens trobem davant d’aquell concret escenari o context històric al què feien referència els nostres representants polítics l’any 1989 en la Resolució que es va aprovar al Parlament de Catalunya en defensa del dret a l’autodeterminació. I és aquí on apareix la segon notícia del dia que vull posar de relleu.

Per poder assolir la plena sobirania, cal actuar amb seny, responsabilitat i sobretot, amb sentit de país. El procés de construcció nacional està abocat al fracàs si no compte amb el suport de la societat civil i dels partits polítics de tarannà sobiranista. I és aquí on demano a tots plegats responsabilitat i sentit de país. Per una vegada, els patriotes que volem apostar per la via de l’autodeterminació, ens hem d’unir sota una mateixa bandera, deixant de banda les ideologies –dretes o esquerres-, i l’afany de protagonisme. La independència de Catalunya no l’assolirà un partit o un altre, ni l’assoliran les dretes ni les esquerres, sinó que serà fruit de l’esforç i del treball col·lectiu. I és aquí on em dol comprovar que el despertar de les consciències nacionals arrel de la consulta d’Arenys de Munt, no ha estat capaç de fer convergir les diferents sensibilitats sobiranistes entorn d’un projecte comú. Els interessos partidistes, les ideologies, i els recels històrics entre uns i altres, pot comportar que el projecte independentista actual passi a la història com una nova anècdota dins dels experiments independentistes d’aquest país.

Espero que el seny, el sentit comú, i el sentit de la responsabilitat, faci possible que el camí cap a la plena sobirania que estem a punt de començar, finalment ens faci convergir a tots plegats sota una mateixa bandera. No és temps de dividir, sinó de construir, i tots els qui estimem aquesta terra tenim la responsabilitat de posar les bases que ens condueixin cap a la nostra tan anhelada llibertat.

Cap a la plena sobirania

2009-09-15T15:56:00.001+02:00

Observant les diferents reaccions de la opinió pública i dels mitjans de comunicació envers la consulta d'Arenys de Munt, dóna la sensació que el sentiment sobiranista del poble català hagi aparegut per primera vegada arrel d'aquesta iniciativa. En aquest sentit, no hem d'oblidar que el Parlament de Catalunya, des de la restauració de la democràcia fins als nostres dies, s'ha manifestat en vàries ocasions a favor del dret a decidir del poble de Catalunya.
És possible que durant aquests poc més de 30 anys que fa que vivim en democràcia, les aspiracions sobiranistes de molts catalans hagin restat apagades com a conseqüència dels constants intents de l'Estat espanyol per assimilar-nos com a poble.

Tant de bo que la consulta d'Arenys de Munt no es guardi en el record com una anècdota més, i serveixi com a punt d'inflexió que ens permeti fer bategar novament, i amb força, el nostre cor català, i prendre consciència que les nostres aspiracions nacionals continuen intactes, i que, tard o d'hora, ens han de permetre assolir la plena sobirania.

El despartar de les nostres consciències nacionals, no tindrà sentit si no es veu recolzat per una posició ferma i valenta en defensa del nostre dret a l'autodeterminació, que portin a termes els diferents partits polítics de tradició nacionalista. Per aquest motiu, crec que és hora de demanar sentit de país als dirigents de tots aquells partits que aposten fermament per continuar amb el nostre procés de construcció nacional. Entre tots, hem de ser capaços d'enterrar definitivament el debat ideològic -al meu entendre estèril- entre dretes i esquerres, per tornar a unir-nos plenament sota una mateixa bandera.

En un context polític i social com l'actual, on les nostres aspiracions sobiranes es veuen constantment limitades per la Constitució Espanyola, i pels poders executius i judicials espanyols, es posa de manifest l'esgotament d'un model de l'Estat de les Autonomies que fou gestat durant el procés de transició democràtica. Per aquest motiu, crec sincerament que ha arribat el moment de fer un pas ferm i valent cap a la plena sobirania.

Reflexions d'en Sala i Martin sobre el finançament

2009-07-15T08:36:00.001+02:00

Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!

Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.

(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.

(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.

(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.

(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.

(5) Parlant del fons de garantia de serveis públics que mencionava a l’apartat anterior. La Generalitat ha dit durant mesos que el seu OBJECTIU MINIM IRRENUNCIABLE era que les comunitats dediquessin un màxim dels 65% seus recursos a aquest fóns comú i que la resta pogués ser utilitzat a discreció del govern de la Generalitat. L’acord diu que aquesta quantitat serà del 80%!!! Sembla que s’han saltat l’objectiu mínim irrenunciable en uns 15 punts i que, al cap i a la fi, no era tan irrenunciable.Resum, a l’espera d’una segona lectura, la meva primera impressió després de llegir aquest document, és que els polítics del govern ens estan prenent el pel i ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot fent veure que estem davant d’un gran acord quan en realitat, estem davant d’un acord que no te res concretat fins el 2012 (i ves a saber on seran els polítics que ara volen conservar la cadira al 2012) i que vulnera aspectes clau d’un estatut que clarament era un estatut de rebaixes aconseguit a base de pagar un preu extravagant. Vist això les preguntes que tots plegats ens hem de fer són: (1) per aquesta misèria valia la pena lluitar i patir tant? I (2): Veient lo garrepes que són els dirigents espanyols amb els nostres diners (i figura que aquests són els que havien de ser-nos més favorables) i veient lo covards que són els dirigents que figura que havien de plantar cara però que s’estimen més la cadira que al país, realment val la pena seguir per aquest camí de negociar, desgastar-se i, al final, aconseguir les engrunes... a més de l’odi i els insults constants de tots els espanyols?

Saura dóna per fet el tripartit V.3

2009-07-15T08:27:00.003+02:00

Segons publica el diari AVUI en la seva edició digital d'aquest dimecres 15 de juliol de 2009, el conseller de Relacions Institucionals, afirma que els socis del tripartit (PSC-PSOE, Esquerra, ICV-EUA), tenen absolutament decidida la reedició de l’acord i el PSC admet que és l’objectiu.

Personalment considero que és una excel·lent notícia per tots els catalans que els membres del govern tripartit ja tinguin presa la decisió de reeditar-lo en la seva tercera versió, després de les properes eleccions de l'any vinent. Dic que és una excel·lent notícia, perquè de complir-se, d'una vegada per totes els partits del govern (PSC-PSOE, ERC, ICV) deixaran d'enganyar-nos amb la ja cansina cansoneta de l'equidistància, que com es va comprovar el 2006, només va servir per enganyar a l'electorat.

Ara, almenys les cartes estan sobre la taula, només falta sentir allò de "abran juego señores".

PD:Tanmateix, permeteu-me que em mostri escèptic amb el què acabo d'escriure, més que res, perquè posaria la mà al foc i no em cremaria, que des d'ara fins les properes eleccions, Esquerra tornarà a fer la viu viu, i posarà sobre la taula altre cop la famosa equidistància.

6 anys prenent nota

2009-05-21T18:55:00.002+02:00

Fa escassament un parell de dies, i després de l'enèssima contradicció entre el què el PSC vota a Catalunya, i el què vota a les Corts Espanyoles, el líder d'Esquerra, Joan Puigcercós, avisava novament als socialistes que prenia nota de l'actitud deslleial amb Catalunya mostrada pels 25 diputats dels socialistes catalans a Madrid. Crec que ja n'hi ha prou de jugar a fer la viu viu. Esquerra porta 6 anys prenent nota de les actituds deslleials dels socialistes envers el nostre país, però a la vegada mostrant un silenci còmplice. Els socialistes catalans es van presentar a les passades eleccions Catalanes amb el lema “Fets i no paraules”, i precisament això és el què li demano i exigeixo als companys d'Esquerra Republicana de Catalunya, Fets.

Ara per ara, Esquerra és l'única força política que té la clau perpoder exigir respecte envers el nostre país, i en conseqüència, fer complir l'Estatut. Quantes penúries i humiliacions més haurem d'aguantar els catalans perquè d'una vegada per totes Esquerra es decideixi a abandonar el govern català?Només així podrem aconseguir que se'ns torni a respectar com ens mereixem. Espero que el poder que dóna formar part del govern de la Generalitat, no tingui més pes que l'estima per Catalunya.

Govern progre!

2009-04-17T08:40:00.002+02:00

Ahir, com acostumo a fer sempre que el temps m’ho permet, després d’escoltar els primers minuts del món a Rac 1, amb Jordi Basté, vaig posar “els Matins a TV3". Mentre preparava la maleta, vaig sentir en Cuní com comentava el "nou manual d’estil laic" que porten a terme les escoles públiques del govern "progre" d’aquest país. Ara resulta que les escoles públiques reanomenen les festivitats i tradicions relacionades amb el cristianisme. Ara, les festes de Nadal es diuen festes d’hivern, i les festes de Setmana Santa són les festes de primavera. Sense ser un catòlic practicant, trobo indecent que se’ns vulgui encaminar cap a una societat sense valors, progre, atea, laica, pijo-sostenible, antisistema, o digueu-li com vulgueu.

Sembla mentida que aquests que tant lluiten per recuperar la memòria històrica, pretenguin inculcar-nos una memòria selectiva, sectària, dominant. No es pot pretendre negar o amagar una realitat incontestable com és el fet que la nostra societat, i la del vell continent en general, ha crescut sobre les bases del cristianisme. Volem que la societat del demà creixi sense saber què és i què representa el Nadal o la Setmana Santa? Tant negatius són els valors i la moral cristiana?

Almenys, per coherència, aquells qui aposten per una societat laica o atea, els convido a treballar durant les festivitats de Nadal, Setmana Santa, i altres festes de precepte.

Notícia el Periódico de Catalunya

2009-03-22T17:10:00.000+01:00

CiU le saca nueve puntos al PSC y deja al tripartito sin la mayoría

• Con 55 o 56 escaños, los nacionalistas podrían gobernar solos o pactar con socialistas, ERC o PPC
• Esquerra perdería cinco o seis de sus 21 diputados, mientras sus dos socios en el tripartito resistirían

Si desea ver el gráfico en PDF haga click en la imagen.
MÁS INFORMACIÓN
Los nacionalistas tienen el mayor índice de fidelidad de sus votantes
Mas se impone en el cara a cara con Montilla
El 'conseller' Baltasar augura que el tripartito seguirá gobernando
Artículo de Carles Duarte: 'La crisis vota Mas'
Artículo de Toni Bolaño: 'Hay partido'
EDITORIAL: 'Malas perspectivas para el tripartito'
Cunde el pesimismo sobre el futuro del país
EMPRESA RESPONSABLE: GESOP

EL PERIÓDICOBARCELONA
La dura crisis económica y las dificultades que experimentan las negociaciones sobre la financiación autonómica están pasando factura al Govern. Según el Barómetro político de Catalunya elaborado para EL PERIÓDICO por el Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), la coalición formada por el PSC, ERC e ICV-EUiA perdería la mayoría parlamentaria que alcanzó en el 2003 y revalidó en el 2006 a favor de otras combinaciones cuyo pivote siempre sería CiU, que amplía su ventaja sobre los socialistas hasta nueve puntos.Si la estimación de voto de la encuesta se hiciera realidad en unas elecciones, los convergentes podrían aliarse con ERC para constituir un frente nacionalista, con el PSC para formar una gran coalición (la llamada sociovergencia) o con el PPC si optaran por un pacto de derechas. También podrían simplemente gobernar en minoría con un apoyo exterior estable o pactando con uno u otro según la cuestión.Suponiendo que los tres partidos del Govern obtuvieran la cota más alta de la horquilla de diputados que les otorga la encuesta, la suma alcanzaría los 67 escaños, uno menos de la mayoría absoluta, que está en 68. En cambio, la suma de los diputados de CiU y ERC superaría la mayoría incluso en la cota más baja de la horquilla (70, dos más de los necesarios). Una hipotética coalición entre socialistas y convergentes alcanzaría una mayoría de entre 93 y 95 diputados. La otra posibilidad, un Govern de CiU con el apoyo del PPC, sumaría entre 67 y 69.DURO REVÉS A ERCLa causa principal del retroceso del tripartito es el duro revés que sufren las expectativas de voto de ERC, que pierde 3,4 puntos y entre cinco y seis diputados con respecto a las elecciones del 2006. Esta caída de los republicanos no se ve compensada por los resultados que la encuesta atribuye a los otros dos miembros del Govern: el PSC, con dos décimas de punto menos que en el 2006, obtendría uno o dos escaños más, e ICV-EUiA, con una merma de medio punto, sacaría los mismos diputados que tiene ahora o perdería uno.En cambio, CiU sigue su trayectoria ascendente al sumar apoyos tanto entre el electorado de Esquerra como en el popular. El sondeo atribuye a los convergentes una subida de 4,2 puntos y entre siete y ocho diputados. El PPC sufriría una derrama de 1,8 puntos y perdería entre uno y dos de escaños. Por último, Ciutadans rebaja sus expectativas electorales medio punto respecto a octubre y podría quedarse fuera del Parlament u obtener solo dos diputados, uno menos que en el 2006.Es importante subrayar que hasta un 6,3% de los encuestados asegura que votará en blanco, un porcentaje elevadísimo que muestra el alejamiento de los partidos de una parte significativa del electorado. Durante la anterior legislatura, la media de personas que decían que iban a votar en blanco fue del 3%.La estimación de voto de este barómetro muestra un cambio importante en la orientación del electorado catalán en los últimos meses. En el barómetro de noviembre pasado, el tripartito recibió un importante impulso precisamente por la recuperación de ERC respecto al sondeo anterior, publicado en julio del 2008. El punto que recuperó entonces se ha convertido en un retroceso de tres puntos ahora.EL VOTO DIRECTOMientras, CiU adelanta al PSC en voto directo, el que confiesan espontáneamente los encuestados cuando se les pregunta a quién votarían. La ventaja a favor de los convergentes es pequeña (1,2 puntos), pero es significativa porque no iban por delante en este apartado desde junio del 2007.En voto directo, por detrás de los dos partidos más importantes figura, en tercer lugar, Esquerra, que pierde más de dos puntos respecto al anterior barómetro de noviembre; a continuación, ICV-EUiA, que ve mermada su cosecha de votos directos en 3,4 puntos, seguido del PPC, que pierde siete décimas, y Ciutadans, que gana cuatro décimas de punto, pese a que la estimación de voto no le favorece.

Gràcies Pepe

2009-03-06T14:11:00.003+01:00

He de confessar que la pèrdua recent d'en Pepe Rubianes em va afectar profundament. Fer-se a la idea que no tornarem a gaudir d'ell d'alt dels escenaris resulta encara, massa complicat.

En el record quedaran per sempre les llargues estones sense poder parar de plorar, però de riure. Mai m'he cansat, ni crec que mai em cansaré de veure "Rubianes solamente". Podria dir-vos, i no m'equivocaria, que vaig anar a veure l'obra al teatre com 4 o 5 vegades (al club capitol en varies ocasions, al Ple de Riure, o a Platja d'Aro, en un dels bolos d'estiu amb en Bozzo). El teatre ha perdut un geni, però tu sempre quedaras entre nosaltres.

Enllaç -Pere Parés: Parc Vallmora

2009-01-27T11:17:00.002+01:00

Us recomano que visiteu el blog d'en Pere Parés, on parla de la realitat (2009) i la ficció (projecte que ens van vendre el 2007) del què havia de ser l'obra emblemàtica del tripartit d'esquerres del Masnou, el Parc Vallmora.

www.perepares.blogspot.com

I com que diuen que una imatge val més que mil paraules,...

http://es.youtube.com/watch?v=4a4Qtpxpznc

Acarnissament?

2009-01-15T15:27:00.001+01:00

Llegeixo a El Punt d'avui, que ICV denuncia un acarnissament i un assetjament polític i mediàtic, en el què cataloguen com a campanya orquestada des d'alguns mitjans de comunicació i partits polítics per fer-los fora del govern tripartit. I jo em pregunto, han demostrar els ecosocialistes en aquests darrers anys que poden assumir responsabilitats de govern? Crec que la resposta és prou clara. No cal anar massa enrere per adonar-nos el perfil tant baix dels dirigents d'ICV. Recordo els viatges en helicòpter del Conseller Milà, la decisió de reduir la velocitat als accessos a la ciutat de Barcelona, la gestió (per definir-la d'alguna manera) del Conseller Baltasar durant la sequera, els pactes d'amagat entre el Conseller Saura i la vicepresidenta de la Vega, o la pèssima gestió del líder comunista davant de la Conselleria d'Interior, obligant als mossos a assistir a les seves conferències al més pur estil dictatorial, o la més recent participació en la manifestació en contra de l'Estat d'Israel, i la seva posterior justificació. Els catalans ens mereixem un govern que constantment fa el ridícul arreu del món? Com ens deuen veure des de l'exterior? Quina deu ser la opinió dels Ministres israelians quan veuen que un Conseller del govern de Catalunya es manifesta al costat d'aquells que cremen banderes israelianes i clamen venjança, i demana la supressió de qualsevol acord amb l'Estat d'Israel? I per acabar-ho d'adobar, justifica la seva presència a la manifestació comparant-ho amb les manifestacions en contra del terrorisme, i al·legant, en referència a l'encaputxat que va treure una pistola, que es tractava d'una performance amb una arma de joguina. I aquest personatge és un representant institucional del govern de Catalunya? Jo no demanaria la seva dimissió, sinó la seva destitució inmediata i la inhabilitació per exercir càrrecs institucionals de cap mena.

Per acabar, els recomano els articles recentment publicats per Pilar Rahola a La Vanguardia, sobre el conflicte al Pròxim Orient, la subjectivitat de les notícies que se'ns transmeten, i les repercussions en concepte d'amenaces que estan reben aquells que clamen contra l'extremisme que l'esquerra d'aquest país està prenent sobre aquest tema.

N'estic fins als ous!

2009-01-14T09:32:00.001+01:00

Perdoneu d'antuvi les males maneres en què començo titulant aquest post, però és que no n'hi ha per menys. La sang em bull davant els esdeveniments que constaten una realitat irrefutable: tenim uns dirigents polítics que ocupen càrrecs de govern d'un molt baix perfil, per no dir que són uns totals incompetents.

Els usuaris del servei de Rodalies de Renfe -línia del Maresme- cada dia tenim un rau rau a la panxa, per veure quina sorpresa ens depara. Des de fa unes setmanes, el servei torna a ser un autèntic caos, desde demores més que considerables, estacionaments en les parades més temps del que és habitual, desviacions dels combois a l'estació de França, combois plens a rebentar... i mentrestant per megafonia se'ns diu que el servei ha recuperat la normalitat després de les obres de millora. En aquests instants és quan se'm reprodueixen imatges i frases que em fan bullir la sang, com el “antes partía que doblà”, o les pedalades dels ecosocialistes per il·luminar un eco-pijo arbre de Nadal, que denoten, no només una falta de consciència i de coneixement real dels problemes que patim els ciutadans, sinó que també són mostra de la seva total incompetència.

Només em faltava sentir ahir al Conseller Saura justificant la seva participació a la manifestació contra Israel, equiparant-la amb la dels seus homòlegs en contra del terrorisme d'E.T.A.... una mostra més de la mediocritat dels nostres governants, i ja en van moltes per part del Conseller ecosocialista. Siusplau, que algú li digui a l'amic Xoan, que en el conflicte palestí, els terroristes són els de Hamàs, i que Israel és un Estat reconegut per Nacions Unides (l'ús desproporcionat de la força per part de l'Estat d'Israel, seria objecte d'un altre debat, que ara no toca). Que algú li digui que la UE inclou Hamàs en les seves llistes d'organitzacions terroristes.

Crec que ens hauríem de replantejar què a fallat perquè gent tant incompetent arribi a assolir responsabilitats de govern.

Bones Festes!

2008-12-25T13:21:00.004+01:00

Us desitjo molt Bon Nadal i un feliç any 2009!

Unitat Catalana?

2008-12-19T17:09:00.003+01:00

Des de fa temps que els governants d'aquest país demanen unitat de les forces polítiques catalanes per poder negociar el nou finançament a Madrid. Una unitat que, precisament, s'ha encarregat de trencar el principal partit del govern, el PSC-Congrés, qui amb els seus vots favorables, ha facilitat l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat, salvant així, els interessos d'Espanya i del seu estimat PSOE. A més a més, tenen la poca vergonya de manifestar públicament que el sentit del vot obeeix a la responsabilitat i a la voluntat de defensa dels interessos de Catalunya. Vinga home! Ja n'hi ha prou de mentides, d'enganys i de mitges veritats. Aquesta màquina de poder que són els socialistes, només pretenen enganyar, manipular i embaucar a la gent amb bones paraules. És molt greu el què està fent el govern "amic" de Rodriguez Zapatero en relació amb el finançament del nostre país. Amb una rialla d'orella a orella, s'està incomplint sistemàticament una Llei Orgànica, com és l'Estatut, que fixava com a data límit per assolir un acord BILATERAL de finançament, el passat mes d'agost. Què passaria si fóssim els ciutadans qui incomplissim la Llei, per exemple, negant-nos a pagar en temps i forma l'impost de la Renda? Oi que se'ns imposaria un recàrrec per la via de constrenyiment?? Doncs aquí, amb aquest incompliment, el govern espanyol també està jugant amb els nostres diners, amb els diners del poble de Catalunya, i no passa res. I entre tot, Catalunya encara viu del finançament pactat entre Pujol i Aznar, que s'ha intentat demonitzar una vegada i una altra, però que la realitat dels fets és que, 5 anys després del primer tripartit d'esquerres, han estat incapaços de pactar un nou finançament amb el seu govern amic!

"Senyor, si, Senyor!!"

2008-12-19T16:53:00.002+01:00

Resulta lamentable i vergonyós que el Govern del nostre país estigui en mans de personatges tant impresentables com el Conseller Saura i companyia. L'executiu català, malauradament, està format per "gent" (no vull catalogar-los ni de polítics), que no només no tenen vocació de govern, sinó que el que tenen és únicament vocació de "poder". El resultat és que la Institució com a tal -la Generalitat de Catalunya-, ha perdut tot el respecte i la credibilitat que s'ha anat guanyat al llarg de la seva dilatada i tormentosa història. El darrer capítol, les directius remeses per la Conselleria d'Interior que obligava al cos de Mossos d'Esquadra, a assistir a les conferències i actes on el Conseller Joan Saura, exposava les grandeses del "seu" govern. No només és greu el fet per si mateix, sinó que a la vegada, els despropòsits creats arrel de la filtració de la notícia a la premsa, han estat de llibre. Primer, el Secretari General d'Interior (alt càrrec) Joan Boada, negava la veracitat dels fets, poc després, en Delort admitia la seva existència però exculpava al Conseller en un clar "donde dije Digo, digo Diego". Un capítol més del govern d'opereta que tenim instal·lat al nostre país.

"Deu mil a Brusel·les per l'autodeterminació"

2008-12-14T16:47:00.002+01:00

Sota el lema "Deu mil a Brusel·les per l'autodeterminació", bona part de la societat civil catalana s'està mobilitzant amb la finalitat de preparar una marxa multitudinària a Brusel·les amb l'objectiu de reclamar davant de les Institucions europees el dret de decidir del poble de Catalunya. La iniciativa, nascuda arrel de la publicació per part d'Enric Canela de l'article "perplex, jo?" al Bloc gran del catalanisme (http://blocgran.cat/) , pretén mobilitzar uns deu mil catalans per desplaçar-se a Brusel·les en favor del dret a decidir del nostre poble. De moment, la iniciativa compte amb el suport bona part de la societat civil catalana, com ja han fet Àngel Colom o Alfons López Tena, però pretén que també si sumin els diferents partits nacionalistes. Crec molt interessant la iniciativa de fer sentir la nostra veu com a poble, i manifestar democràticament els nostres anhels de llibertat davant les institucions europees, motiu pel qual, hi dono tot el meu suport!

Gràcies

2008-12-13T16:09:00.003+01:00

El passat dia 29 de novembre, la gent de Convergència vam celebrar el tradicional sopar de Nadal, que en aquesta ocasió va poder comptar amb la presència del Senador de CiU, Jordi Vilajoana. Organitzar actes oberts als militants i simpatitzants del partit, és una de les fites que ens hem de marcar des de la nova executiva. És moment d'engrescar, de tornar a recuperar l'alegria i la il·lusió entre la nostra gent. Hem de tenir molt clar aquest "eslògan" que en Mas ha emprat per donar a conèixer la Casa Gran, "si sumem, podem". Tenim molt clar que només podrem tornar a ser la primera força política al Masnou, si treballem, treballem, i treballem. No obstant, mai és tasca fàcil, i gairebé sempre és ingrata, el fet de organitzar i mobilitzar a la militància per què participi i respongui a la crida del partit. En aquest sentit, tenim la sort de poder tenir entre l'executiva de CDC, una persona com la Carme Duran, ex-regidora de CiU a l'Ajuntament durant el mandat anterior, i sempre disposada a treballar, organitzar i dinamitzar l'agrupació. Amb persones com ella, de ben segur que des de Convergència Democràtica de Catalunya del Masnou podrem tirar endavant qualsevol dels projectes que ens proposem. CDC del Masnou es comença a moure mica en mica, amb l'objectiu d'assolir velocitat de creuer...

Gràcies a la Carme i a tota la resta de membres que formem l'executiva de CDC, que estem treballant dia a dia perquè el nostre partit pugui assolir les fites marcades.

Bon amic, millor persona, i gran patriota

2008-12-13T15:53:00.002+01:00

Fa poc més d'una setmana, la Carme Giol, cap de llista i portaveu d'Esquerra a l'Ajuntament del Masnou, va anunciar la seva renuncia a l'acta de Regidor per motius personals. La marxa de la Carme, suposarà l'entrada com a nou Regidor de l'Oriol Fernández, qui fins fa pocs mesos va ser el President de la Secció local d'Esquerra del Masnou. Personalment em fa il·lusió que una persona del perfil de l'Oriol entri a formar part del consistori. Com dic, l'Oriol, és un bon amic, una millor persona, i sobretot, un gran patriota. Molta sort Uri en aquesta nova etapa que ara comences.

López Tena candidat a les europees?

2008-12-02T15:34:00.002+01:00

Com és de costum, tot menjant algo ràpid al despatx, llegeixo a l'edició digital de l'Avui, que Alfons López Tena sona com a possible candidat de CiU a les eleccions europees que es celebraran el proper mes de juny del 2009, en substitució de l'actual eurodiputat Ignasi Guardans. El cert és que les eleccions europees són d'aquells comicis electorals que encara no saps ben bé quin sentit tenen. El què passa a Estrasburg, i el què es cou al Parlament Europeu, rarament trascendeix. La pregunta és, què han fet els nostres eurodiputats? Fins i tot, quan s'aproximen les eleccions europees, sempre hi ha aquell qui opina que els respectius candidats han fet algo malament per defenestrar-los, convertint-se el Parlament en un autèntic "cementiri d'elefants".

En qualsevol cas, si a Estrasburg podem treure coses de profit pel nostre país, doncs endavant les atxes, posem tota la carn a la graella, i intentem treure el màxim nombre de representants. En aquest sentit, valoraria positivament la designació d'en López Tena, pel seu marcat perfil sobiranista. Si des d'Europa ens pot aportar el seu granet de sorra per complir els nostres anhels de llibertat, endavant! En canvi, si realment al Parlament Europeu, poca cosa tenim a dir les minories nacionals, doncs millor que en López Tena es quedi a casa, i pugui treballar des d'aquí per la construcció nacional.

En quant a la fórmula per presentar candidatura, diu en Guardans, que és contrari a mantenir la candidatura conjunta de Galeuscat (formada per partits nacionalistes gallecs-BNG- bascos-PNB- i catalans CiU), perquè aquesta fórmula desmobilitza l'electorat d'UDC... Personalment, crec que qualsevol fórmula que permeti sumar diferents identitats nacionals, és una bona fórmula per fer sentir la nostra veu com a pobles i nacions oprimides. De la mateixa manera, també considero favorable l'oferiment d'en Joan Puigcercós per constituïr una candidatura unitària dels partits catalans, però aquí afegeixo, dels partits nacionalistes catalans (CiU o CDC i ERC)

"Els governs amics"

2008-11-08T18:33:00.000+01:00

Amb l’adveniment dels sistemes de govern tripartit (PSC-ERC-ICV), s’ha constat un fet irrefutable, com és la concentració de poder en mans dels mateixos partits polítics, i sobretot, en mans del Partit dels Socialistes, que són, al cap i a la fi, qui millor capitalitzen l’acció de govern. Tenint en compte que els Socialistes controlen la Generalitat , les tres Diputacions, l’Ajuntament de Barcelona, i el govern de l’estat Espanyol, poca cosa podem fer des de la oposició per desenvolupar el nostre model de país. No obstant, en aquest temps hem pogut copsar quins avantatges pot suposar aquesta concentració de poder en unes mateixes mans. Un exemple, el trobem al Masnou. El govern –tripartit fins el maig de 2007, i bipartit (PSC-ICV) en l’actualitat-, ha vingut incomplint de manera sistemàtica el què es disposa en l'Ordre 343/2006, de data 3 de juliol de 2006, del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. De conformitat amb el què es disposa en aquesta Ordre, hi ha l’obligació de talar les palmeres infectades per la plaga de l’escarabat morrut, per tal d’evitar la propagació de la plaga.

Doncs bé, des de l’any 2006, el govern municipal ha vingut incomplint dita obligació, i per contra, ha vingut efectuant tractaments conservadors, que a part de tenir un cost elevat –pressupostats 30.000.-€-, no han facilitat l’eradicació de la plaga. Davant d’aquesta situació, el Grup Municipal de CiU ha anat preguntant reiteradament a l’equip de govern els motius pels quals s’incompleix l’Ordre 343/2006. Després de més de 6 mesos sense obtenir resposta, se’ns presenta ara, una autorització feta pel Departament corresponent de data juliol del 2008, en què s’autoritza al govern municipal del Masnou a portar a terme tractaments conservadors a les palmeres afectades pel morrut, per evitar-ne la tala. El govern amic de la Generalitat de Catalunya ha intentat salvar els mobles a l’equip municipal del Masnou. No obstant, l’autorització, en cap cas ha d’entendre’s que tingui efectes retroactius, amb la qual cosa, només justificaria l’ús de tractaments conservadors a partir del juliol del 2008, però què passa amb aquests dos anys d’incompliment sistemàtic?

"El Masnou i la vinculació amb l'estelada"

2008-10-31T16:58:00.006+01:00

En motiu de la celebració del centenari de la creació de la senyera estelada, el proper 22 de novembre de 2008, a les 19:00 hores, es celebrarà una conferència a càrrec de Joan Muray, que porta per títol "El Masnou i la vinculació amb l'estelada", atenent a que s'atribueix la seva creació a Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872- El Masnou 1938).

L'acte, que compta amb el suport i la col·laboració de CiU, serà gratuit, i tindrà lloc al local de CiU del Carrer Barcelona, núm. 65 del Masnou.

Us hi esperem!

Ja tenim nou President local a CDC

2008-10-27T21:42:00.001+01:00

En Assemblea Extraordinària de militants celebrada ahir, en Jordi Matas i Claramunt fou escollit nou President de l’Agrupació local de Convergència Democràtica de Catalunya del Masnou. L’Assemblea, que va comptar amb la presència del President Comarcal, Xavier Badia, i del qui fou President local de la nostra Agrupació, Enric Conesa, actualment membre del Comitè Executiu Comarcal de CDC, va portar a votació dues candidatures, l’encapçalada , per Jordi Matas i Claramunt, i la liderada per Pere Martí i Solà. Amb un total de 47 vots emesos, els militants van atorgar la confiança pels propers quatre anys, a la candidatura d’en Jordi Matas, que va obtenir el suport de 38 dels 47 militants que van emetre el seu vot.

Comença doncs, una nova etapa, en la que des de la nova executiva local, tenim molta feina per fer. Aquestes eleccions ens han de servir com a punt d’inflexió per tornar a recuperar la tranquil·litat institucional, la pau social, i l’estabilitat que el partit es mereix. Ara toca treballar amb seny, i sentit comú, fixant com a objectiu prioritari tornar a guanyar les properes eleccions municipals el 2011, i en conseqüència, tornar a governar el Masnou. El nostre és un projecte de partit, de poble i de país.

Passem pàgina, i comencem a treballar per assolir les nostres fites.

Demà, eleccions locals a CDC del Masnou

2008-10-25T10:03:00.002+02:00

Tal i com preveuen els Estatuts de Convergència Democràtica de Catalunya, després de la celebració del Congrés Nacional, s'ha de procedir a la renovació dels càrrecs electes del partit. En aquest sentit, el passat mes de setembre va tenir lloc l'elecció del President Comarcal de cdc, on va tornar a sortir escollit en Xavier Badia. I demà, diumenge 26 d'Octubre, a les 11:00 hores, al nostre local del Carrer Barcelona, nº 65, tindrà lloc l'Assemblea Extraordinària de l'Agrupació Local del Masnou per escollir el què serà el nou President Local de CDC, que substituirà en el càrrec al company Jordi Ballvé, que per motius personals va decidir no presentar-se a la reelecció.

Tant de bo demà sigui una jornada electoral amb gran participació de la militància, i qui surti guanyant sigui Convergència.

Que tinguem sort!

La Sociovergència d’en Duran

2008-10-25T09:57:00.003+02:00

Fa poc menys d’una setmana, en l’acte de clausura del Congrés Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya, en Duran va defensar aferrissadament la subordinació de Catalunya a Espanya, amb la seva aposta decidida per la Sociovergència i per entrar a formar part del govern espanyol. El problema, al meu entendre, no rau tant en què en Duran hagi manifestat la seva opció o preferència de pactes, sinó en el seu projecte polític, que xoca frontalment amb les tesis sobiranistes de Convergència Democràtica de Catalunya. En Duran ha manifestat per activa i per passiva, que la independència i la sobirania “se li en refot”, i que el seu projecte és continuar amb la relació de subordinació i dependència d’Espanya. El que em preocupa és l’espanyolització i desnacionalització catalana que està defensant Duran i UDC com a projecte polític. Han passat més de 25 anys de democràcia, i de la instauració del model autonòmic de subordinació amb l’Estat, i durant aquest temps en què Catalunya s’ha fet gran, hem descobert que la relació amb Espanya no pot continuar per aquestes vies, i cal apostar decididament per fer un pas ferm i valent cap a la plena sobirania. Aquesta és la fita de CDC, i la seva raó de ser. Qualsevol altre opció política que passi per continuar jugant al joc de les autonomies dependents de l’Estat, no podrà contar mai amb el suport de CDC. És el moment doncs, d’analitzar amb profunditat si els projectes polítics de CDC i d’UDC conflueixen, o per contra, prenen camins oposats, i en aquest cas, actuar en conseqüència, i com diu sense embuts la Carme-Laura Gil en el seu blog “ "Passiu-ho bé, senyor Duran!, adéu, UDC!", ens veurem el dia després del de les eleccions” ( http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6290 )

Tot esperant Sentència

2008-10-12T21:33:00.001+02:00

Fa aproximadament un any, en una carta publicada a “La Vanguardia” i reproduïda enun post d’aquest blog,vaig manifestar que havíem comès un error històric a l’apostar per la redacció d’unnou Estatut d’Autonomia.Com vaig dir, considero que el model de l’Estat de les Autonomies està més queesgotat, si més no, perCatalunya, i el què calia fer era dedicar esforços a redefinir les relacions entreCatalunya i Espanya.Actualment, no només em ratifico amb aquelles declaracions, sinó que la Sentènciaque s’està gestant en elTribunal Constitucional, em dóna la raó. Catalunya, com a nació històrica, no potespirar a plena sobirania,ni a reclamar els seus drets històrics bàsics en un marc constitucional restrictiu iinamovible coml’Espanyol. Però el poble català no pot cessar en les seves reivindicacionsnacionals, tot el contrari.Segon filtrava la setmana passada “La Vanguardia”, el Constitucional ja s’hapronunciat sobre el 80% deRecurs presentat contra l’Estatut, i sembla ser que les restriccions interpretativesen punts bàsics, com labilateralitat de la negociació del sistema de finançament, i el deure de conèixer lallengua oficial de Catalunya, el Català, deixarà l’Estatut en paper mullat. Per aquest motiu, esticesperant que es dictiSentència en aquests termes.

Un pronunciament del Constitucional, que restringeixiles nostres aspiracions,seria la millor notícia pel poble de Catalunya. Un escenari com aquest, ens donariauna segona oportunitatper assentar les bases per la nostra construcció nacional. Convocatòria d’eleccions,o si més no, laconstitució d’un govern de concentració nacional, seria condició necessària perafrontar amb garanties unanegociació sobre un nou model de relació amb l’Estat. Òbviament, el poble deCatalunya, ha de jugar també unpaper fonamental, participant activament en la defensa dels nostres interessos com apaís, i a partird’aquí, esperar esdeveniments.

Polítiques Socials I

2008-10-05T20:13:00.004+02:00

En la política actual, és molt recorrent per part d’aquells que s’auto-defineixen progressistes i d’esquerres, fer un ús partidista i demagògic les “polítiques socials”. Normalment, els partits anomenats “d’esquerres”, solen proclamar-se a bombo i plateret com als “garants” de les polítiques socials. En un moment on cal aprovar Lleis sobre la memòria històrica per recordar els fets que han marcat el nostre passat més recent, crec que fora bo mirar enrere, no per criticar, com fan els que ara governen, sinó per fer justícia als governs del President Pujol. Massa sovint s'acusa a CiU de no haver portat a terme polítiques que contribuïssin a la millora i al benestar social dels ciutadans. Sostenir això, no només és faltar a la veritat, sinó és ser un autèntic hipòcrita.

Només cal fer una retrospectiva, per veure la realitat del país l’abril del 1980 (data en què Jordi Pujol fou escollit per primer vegada President de la Generalitat), i compara-la amb la Catalunya que va deixar l’any 2003. A principis de la dècada dels vuitanta, el país estava tot just en vies de construcció en tots els sentits, tant a nivell econòmic, com social. Una Catalunya deprimida, o si més no adormida que calia despertar per convertir-la en el motor del creixement econòmic espanyol. On les polítiques socials encara brillaven per la seva absència, i on calia construir l’anomenada societat del benestar. I amb esforç, seny i sentit comú, CiU va ser capaç de construir un país que fou referent i un model a seguir en tots els àmbits.

En aquest sentit, fa relativament poc temps, un Conseller de l’actual govern tripartit confessava que sempre havia sentit un gran respecte per l’obra feta pels governs del President Pujol durant els 23 anys de mandat, però que ara, després de poder tenir coneixement directe de les dificultats que suposa poder tirar endavant una obra de govern, el què sent no és respecte, sinó una tremenda admiració. Precisament això, confessions que es tenen en tertúlies de cafè, és el què crec que és just reconèixer obertament i sense tabús. No podem falsejar la realitat, ni el nostre passat més recents, com molts intenten amb regularitat, i per aquest motiu, cal ser justos, i reconèixer la contribució de CiU a la construcció del nostre país, i a la creació de l’estat del benestar. Sense l’obra social feta pel govern del President Pujol, de ben segur que no hauríem aconseguit ser la potència econòmica que vam arribar a ser en un passat recent.

Polítiques Socials II

2008-10-05T20:12:00.001+02:00

Des de CiU sempre s'han portat a terme polítiques socials que han permès als nostres ciutadans gaudir d’un notable índex de benestar social, i així ho continuarem fent. I com que creiem en les persones, i en el seu benestar, des de CiU s'ha intentat portar a terme iniciatives polítiques que permetin facilitar majors recursos a aquells qui ho necessiten, persones grans, col·lectius amb risc d’exclusió social, joves..etcètrea. Hi ho fem des de tots els àmbits de decisió, Ajuntaments, Parlament de Catalunya, i Congrés dels Diputats. Iniciatives socials que normalment es troben amb l’oposició d’aquells partits progressistes i d’esquerres, que es defineixen garants de les polítiques socials. En aquest context, el 14 de desembre de 2006, les Corts espanyoles van aprovar la Llei 39/2006, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Durant tot el tràmit parlamentari de confecció i esmenes del projecte de Llei, CiU va dedicar grans esforços per tal d’aconseguir que l’anomenada Llei de Dependència, fos una llei eminentment social, destinada realment a ajudar a les persones en situació de dependència, i a les seves famílies.

Des de CiU no es volia que s'aprovés un text legislatiu estèril, de difícil o impossible desenvolupament i compliment, però no ho vam aconseguir. Per això s'hi va votar en contra, perquè no s'estava d’acord que el govern d’esquerres (PSOE, amb el suport incondicional d’ERC, IU-ICV) aprovés una Llei de cara a la galeria, una Llei-aparador, que no tingués una aplicació real, que no donés resposta a les necessitats d’aquest gran col·lectiu, i que a la vegada, vulnerés el nostre Estatut d’Autonomia. El resultat d’aprovar una Llei de cara a la galeria el trobem ara, dos anys després de la seva aprovació, la Llei no s’està podent desenvolupar, els diners no arriben, els pressupostos s’ajusten, i estem on érem fa dos anys, o millor dit, pitjor que fa dos anys, en el sentit en què, amb l’aprovació d’aquesta Llei-aparador, es van crear unes expectatives entre els ciutadans, que difícilment es podran complir.

Un altre exemple del tarannà social de CiU el trobem al Masnou, on fa poc més de mig any, el Grup Municipal de CiU va presentar una moció en la què s’instava a l’equip de govern a instaurar l’anomenat servei de “menjar sobre rodes”, una altra iniciativa de caràcter social, destinada a poder prestar el més bàsic dels serveis, com és el d’aliments, a les persones en situació de necessitat. És una realitat que, cada cop amb major mesura, les persones grans i altres col·lectius en situació d’exclusió social, desatenguin, per diferents motius, la seva alimentació, arribant a situacions de malnutrició. Per aquest motiu, el Grup de CiU va presentar aquesta iniciativa amb la finalitat de poder oferir un servei de menjar a domicili, prestat per educadors socials, amb la finalitat de poder prestar aquest servei bàsic d’aliments als més necessitats. De moment, la iniciativa s’està trobant amb els pals a les rodes i les traves constants per part del govern municipal, un govern d’aquests que es proclamen progressistes, d’esquerres i garants de les polítiques socials (PSC-ICV).

Cap de setmana rodó (en clau blaugrana)

2008-10-05T20:11:00.000+02:00

Ahir, sabent que els Barça-Atlético de Madrid, sempre són sinònim d’espectacle, vaig anar a l’Estadi per primera vegada aquesta temporada. Evidentment, no podia haver escollit una nit millor per gaudir d’un partit del barça. Realment, no recordo haver presenciat un partit com el d’ahir, senzillament, espectacular!
I per acabar d’arrodonir la festa culé, avui he assistit a l’estrena de l’ACB al Palau Blaugrana. El derbi català entre el Barça, i l’etern rival, la Penya, també reunia tots els ingredients per ser un gran espectacle, i així ha estat. Victòria clara d’un Barça que ens fa recuperar novament la il·lusió, i ens permet afrontar el futur amb més tranquil·litat després de la desfeta a la lliga catalana. Espectacle, victòria, i revenja, el què hem viscut aquest migdia al Palau.
Esperem que tant l’equip de futbol, com el de bàsquet, ens facin vibrar al llarg d’aquesta temporada que no ha fet res més que començar!

Catalunya, país de teatre

2008-09-01T19:02:00.002+02:00

Unes temporades enrere, quan el Barça encara desprenia aromes de victòria, unes de les frases més famoses que van marcar els apassionants duels contra el Chelsea va ser aquell “en Barcelona se puede ver teatro y del bueno”, del gran José Mourinho. Aquell comentari va irritar a la parròquia culé, qui va acomiadar al tècnic portugués de l’estadi amb el càntic de “Mourinho vete al teatro”.
Doncs bé, després de les darreres turbulències polítiques que està vivint el nostre país com a conseqüència de la negociació del nou finançament de Catalunya, podríem traslladar aquelles paraules de Mourinho a l’àmbit polític. El PSC, i molt especialment el seu primer secretari i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, estan fent teatre i del bo, amb la col·laboració estel·lar (special guest star com dirien les sèries americanes) de Pedro Solbes i del PSOE.
Però hi ha algú capaç d’empassar-se tota aquesta pantomima de l’estira i arronsa sobre finançament que estan portant a terme els representants del PSC i del PSOE? Realment hi ha algú que es cregui l’amenaça feta pel President de la Generalitat (PSOE) de poder votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat si no hi ha un bon finançament per Catalunya? Crec que és una vergonya i una indecència política intentar treure rèdit electoral a costa de Catalunya i del seu finançament. Tant baix és el nivell polític d'aquests governants? La resposta és clara, més quan un govern no és capaç de complir el què disposa en les seves pròpies Lleis, com és el cas de l'incompliment de l'Estatut (Llei Orgànica, dit sigui de pas). Estem veient com n’hi ha que intenten treure vots inventant-se un problema lingüístic on no existeix, altres juguen amb el terrorisme i les víctimes per esgarrapar-ne uns quants més, i ara toca el finançament de Catalunya, per evitar perdre’n. I tot plegat perquè? Per demostrar que el PSC i el govern de Catalunya es mostren forts (només en aparença) davant de Madrid, i que a la vegada, el govern de Madrid i el PSOE es mostren forts davant les “súpliques” dels catalans? Doncs aquesta és l’obra de teatre que s’està representant en aquests moments al nostre país. Llàstima que el final acabarà, com sempre, amb cafè per tothom.

La crisi dels 80

2008-08-04T10:19:00.001+02:00

Fa poc més de sis mesos, el govern de Catalunya va començar a aplicar la mesura de reduir la velocitat a un màxim de 80km/h als accessos a la ciutat de Barcelona, afectant a les poblacions i municipis de l’anomenada primera corona. Quan es va aprovar la mesura, se’ns va justificar que els motius de la seva adopció eren la reducció de la contaminació atmosfèrica a l’àrea metropolitana de Barcelona. Doncs bé, fa uns dies hem tingut la primera valoració dels resultats obtinguts per la reducció de la velocitat, i com ja va és habitual, la informació facilitada resulta força esbiaixada. Després de mig any, ja no es parla de contaminació. Segurament han pogut copsar que la reducció de la velocitat no és directament proporcional a la reducció dels índex de contaminació atmosfèrica, evident. Aprofitant que durant aquests sis mesos s’han reduït el nombre d’accidents, ara s’opta per allò de la dita castellana “donde dije digo digo diego”, i tot són lloances a la reducció de velocitat per reduir els accidents. Tanmateix, en la valoració efectuada pel SCT, se’ns amaga el nombre de sancions de trànsit que al llarg d’aquests sis primers mesos s’han portat a terme. Sospitós. Jo he estat i continuo sent contrari a la mesura de reducció de la velocitat, no crec que la mesura porti a reduir la contaminació atmosfèrica, a la vegada que crec sincerament, que a facilita les distraccions i, a la llarga, els accidents. Malauradament, pateixo habitualment la reducció als 80km/h, i el que provoca és que constantment estiguis pendent del compte-quilòmetres, i dels radars, el que genera indubtablement distraccions al volant. Tanmateix, la reducció a 80km/h provoca que els vehicles dels tres carrils, tots vagin a la mateixa velocitat, amb les dificultats que això suposa en termes de canvis de carrils per avançaments o per anar a buscar la sortida, podent quedar el cotxe veí en l’angle mort del retrovisor. Espero que “l’amenaça” d’estendre la reducció de velocitat als municipis de la segona corona de l’àrea metropolitana, no sigui una realitat, sinó, acabarem tornant al carro i a les tartanes, això si, serem ecosostenibles.

Front comú

2008-07-21T21:06:00.002+02:00

Davant la proposta relativa al nou model de finançament per Catalunya proposada pel Ministeri d'Economia del govern "amic", m'alegra veure com els partits catalans (trat clar, del Partit Popular), han decidit fer front comú en la defensa d'uns dels aspectes claus del nostre autogovern. Espero que, aquesta vegada, les decisions electoralistes d'uns i altres no ens portin a trencar el consens entre els partits del govern, i el principal partit de la oposició. Ha arribat el moment de fer pinya, i anar tots a una per negociar el nou model de finançament del nostre país. Avui hem fet el primer pas, i espero que la posada en escena no quedi en un acte buit de contingut, i que tots plegats, govern i CiU, poguem entendre'ns en la defensa dels interessos de Catalunya, començant pel finançament. En aquesta ocasió, tinc plena confiança que el treball conjunt pot donar els resultats desitjats i anhelats per tots. Tanmateix, personalment tinc plena confiança amb el Conseller Antoni Castells, qui darrerament ha demostrat de forma pública i notoria, que per sobre de la idea de partit (socialista), encara hi ha lloc per pensar en el país, Catalunya. Espero que no ens falleu.

Sense comentaris

2008-07-21T19:39:00.005+02:00

Crec que qualsevol qualificatiu seria insuficient per descriure l'enèssima actuació brillant del "boss" a Barcelona. Malgrat que l'acústica deixava molt que desitjar, l'energia i la complicitat que va tornar de despendre el cantant de New Jersey, fan que el doble concert de Barcelona es converteixi en un dels grans events de la història del rock. L'Springsteen va tornar a escriure en lletres d'or el seu nom a la ciutat de Barcelona.

He tingut la sort de poder assistir als dos concerts celebrats a la ciutat comtal, i personalment, em quedo amb el de dissabte, tant per la força dalt de l'escenari, com pel repertori de temes, entre els que destaco els grans clàssics com Hungry Heart, Glory Days, Because the night -amb impressionant solo de guitarra inclòs-, the river, brillant disguise, tunnel of love, o el burn to run, entre d'altres.

Avui, encara amb el record dels dos concerts del passat cap de setmana, només em queda desitjar i esperar que el "boss" torni algun altre dia a Barcelona... el "us estimem, us portarem sempre dins dels nostres cors, ens tornarem a veure -I'll see you again!!- deixen la porta oberta a l'esperança... tant de bo aquest hagi estat un més dels molts concerts que encara li queden per oferir-nos, el dubte és saber si la propera vegada el seguirà le seva inseparable E-Street Band.

Gràcies, nosaltres també t'estimem!

Espai 2.0 al Congrés de CDC

2008-07-12T10:29:00.003+02:00

Una setantena llarga de blocaires vam tenir la oportunitat de poder participar a la taula rodona sobre blocs i política, que va tenir lloc ahir en el marc del 15è Congrés de CDC. Les diferents opinions i punts de vista entre els tertulians, va generar un debat enriquidor, on no va faltar la crítica als blocs d'aquells polítics que, amb el pas del temps, descuiden les seves obligacions com a blocaires, o també la tendència de certs polítics de no allunyar-se del discurs o de les línies vermelles, com dirien altres, que es marquen des del partits. Llàstima que el temps, com sempre, marca el desenvolupament dels actes, i en aquest cas, en compliment dels horaris d'inici del Congrés, van limitar la possibilitat de portar a terme un debat més extens entre els tertulians de la taula, i els blocaires presents a l'acte. En tot cas, cal valorar molt positivament la decisió de CDC de portar a terme una jornada oberta a tots els blocaires de la catosfera.

CiU tornaria a guanyar les eleccions

2008-07-10T08:44:00.003+02:00

Segons una enquesta realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), i publicada avui a El Periódico de Catalunya, si es celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, CiU no només tornaria a vèncer, sinó que el govern TRIPARTIT podria no arribar a la majoria absoluta necessària per continuar governant 4 anys més.

Segons fonts del mateix diari, és la primera vegada en sis anys, que un sondeig encarregat pel rotatiu català, posa de manifest la possibilitat que el tripartit -PSC-PSOE-ERC-ICVEUA- no arribi als 68 diputats que conformen la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Entrant a valorar les dades concretes, segons el sondeig, Convergència i Unió obtindria entre 52 i 53 diputats (entre 4 i 5 més que els actuals), PSC-PSOE, n'obtindria entre 38 i 39 (en té 37 en l'actualitat), les garrotades se les emportarien ICV, que perdria entre 1 i 2 diputats, i es quedaria en 10/11, i Esquerra, que n'obtindria entre 17 i 18, davant dels 21 actuals. Ciutadans es quedaria entre els 2 i 3 diputats, i el PPC, entre 12 i 13.

Els resultats de l'enquesta, mostren una evident manca de confiança de l'electorat respecte el govern tripartit d'Entesa, que ve donat, en gran part, per la pèssima gestió portada a terme pel govern català en els darrers temps. La mala gestió de la sequera, les mentides sobre els transvassaments, el retard en el desplegament de l'Estatut, que si bé, és el govern central qui té la paella pel mànec, el mínim que se li ha d'exigir al govern català és fermesa i valentia, cosa que no ha tingut, el descontrol que, encara a dia d'avui patim a rodalies Renfe, entre d'altres.

Esperem que aquests resultats es vagin consolidant, i que, ben aviat, poguem veure un canvi de majories al Parlament de Catalunya que permeti, d'una vegada per totes, que el guanyador d'unes eleccions democràtiques, pugui, si més no, intentar formar govern.

El Congrés de CDC obre les portes a tots els blocaires

2008-07-09T15:53:00.005+02:00

Trobo molt encertada la proposta de la organització, d'obrir les portes del 15è Congrés Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, a tots els blocaires que hi estiguin interessats, siguin o no militans de Convergència.

Tots els blocaires que s'hagin inscrit a través de la web de CDC, podran participar en la taula rodona titulada "política 2.0 i blocs", que conduiran il·lustres blocaires, com Saül Gordillo, Carme Laura-Gil, Carles Puigdemont i Marc Vidal. Tanmateix, i per tal de poder actualitzar el bloc a temps real, la organització posa a disposició de tots els blocaires, connexió wi-fi gratuïta.

Per últim, els blocaires que ho vulguin, podran assistir al debat de la ponència 4, que porta per títol, "Regeneració i Qualitat democràtica".

Espero que aquesta iniciativa sigui tot un èxit.

Amic Joan, fas pena!

2008-07-04T17:00:00.001+02:00

Els qui em coneixeu, ja sabeu sobradament l’antipatia que li tinc al Sr. Joan Laporta. I ja sé que potser resulta massa exagerat publicar dos posts consecutius en contra de la seva gestió al capdavant del Barça, però és que només veure’l, ja em provoca basarda. El conte de la llagrimeta d’avui, en un acte de recolzament celebrat a l’Hotel Majèstic, m’ha posat els pèls de punta... i no precisament d’emoció. Avui, realment, quan es vegi no es reconeixerà. Com pot dir aquest senyor, que les promotors de la moció, i el mateix Sandro Rossell només tenen per objectiu erosionar la seva persona. A veure amic Joan, malgrat les llàgrimes, la teva prepotència i vanitat no té límits. Per una vegada a la vida, col·locat en un segon pla, deixa de donar-te protagonisme, no et miris més al melic, no hi ha fantasmes ni conspiracions, només hi ha, com a mínim, 9.500 socis (firmes validades) que aposten per un nou model de club. No estem en contra de persones, perquè afortunadament, les persones venen i se’n van, només estan de pas per aquesta vida, però el que queda és el club, la Institució, el seu respecte i els valors que representa. I els que diumenge votarem SI a la moció, ho fem perquè volem un Barça més que un Club. Aquesta junta ha demostrat que en els moments importants, no té cap mena de capacitat de gestió. Es compra a preu d’or i es ven a preu de saldo, no hi ha disciplina, i la deixadesa en les seccions és més que preocupant. Et penses que fitxant Navarro, et pots reconciliar amb el Palau??
Ho tenies tot per triomfar, però la teva vanitat, supèrbia, i prepotència, ha fet que acabis el teu mandat fent pena, que no llàstima. PD: No cal que m’enviïs més sms, ni mails, ni cartes ordinàries convidant-me a anar a votar, ja massa temps

Diumenge, votaré SI a la moció de censura

2008-07-01T23:12:00.002+02:00

El proper diumenge, 6 de juliol de 2008, es portarà a votació la segona moció de censura contra una junta directiva, en els més de cent anys d'història del FC Barcelona. En aquesta ocasió, el meu vot serà favorable a la moció de censura. No m'ha costat gens ni mica decidir el sentit del meu vot. El Sr. Joan Laporta, mai ha gaudit de la meva confiança, atès que mai he cregut que reunís els valors per ser President d'una institució tant important com el Barça. A diferència de la gran majoria de socis, no veia en ell la il·lusió, la joventut, la transparència, sinó tot el contrari, sempre m'ha despertat sentiments de prepotència, supèrbia, vanitat... He tingut la sensació que en Laporta volia aprofitar-se del Club per promocionar la seva imatge i impulsar la seva carrera professional, i la conseqüència de tot això, la trobem en els dos anys de desgovern que ha viscut la nostra institució. Tanmateix, el Barça representa molt més que un club esportiu, i en aquest sentit, el Sr. Laporta no ha estat a l'alçada del càrrec que ostenta. Les seves constants sortides de to, les baixades de pantalons, els insults a ex-empleats del club en plena Diagonal, les picabaralles amb el seu xofer...

Val a dir també, que jo sóc un home de bàsquet, i com a tal, també ha tingut un pes important en la meva decisió, la nefasta política portada a terme amb les seccions esportives del club, i en especial, la de bàsquet. No podem pretendre vendre que el Barça és més que un Club, i a la vegada, descuidar totalment les seccions professionals. El què ens fa ser més que un Club, és tenir els primers equips de bàsquet, handbol, hoquei, en l'èlit europea i mundial. A excepció feta dels campions d'hoquei, la resta de seccions, fa anys que no assaboreixen l'èxit que els hauria de pertocar.

Per tot, el proper diumenge, jo VOTARÉ SI A LA MOCIÓ DE CENSURA, NO A LA JUNTA DIRECTIVA ENCAPÇALADA PER JOAN LAPORTA.

Animo a la gent del Palau a votar a favor de la moció... que no us "embaquin" ara amb els fitxatges a preus estel·lars.

Visca el Barça i Visca Catalunya

Bona Festa Major

2008-06-29T12:29:00.004+02:00

Des d'aquí, aprofito per desitjar-vos una molt bona festa major -Sant Pere 2008, i ja posats a fer, felicitar a tots els Peres.

Això si, com sempre, molta precaució amb el foc, els petards, i les begudes, combinació aquesta, malauradament a vegades massa perillosa.

Siguem cívics i respectuosos amb les persones i amb el mobiliari, que és patrimoni de tots.

Visca la Festa Major!!

Tot a punt pel 15è Congrés de CDC

2008-06-29T12:10:00.002+02:00

Com tots sabreu, els propers dies 11, 12 i 13 de juliol, tindrà lloc el 15è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ens ha de servir per marcar el perfil polític i l'estratègia a seguir durant els propers anys.

A diferència dels Congressos que els altres partits han celebrat recentment, o que encara han de celebrar, el nostre acte congressual amb la militància no suposarà una lluita aferrissada pel poder, atès que no tenim cap problema de lideratge sòlid, i en conseqüència, el debat que portarem a terme tindrà un clar contingut polític.

Espero que aquest Congrés ens serveixi per fer un pas més cap a la plena sobirania, fent una aposta clara i valenta pel Dret a decidir del poble de Catalunya. I en aquest sentit, serà bo debatir i profunditzar de forma serena, sobre el present i futur de les relacions amb els nostres socis de federació. No puc amagar el meu desencís i alhora preocupació, per la línia seguida darrerament per UDC, desmarcant-se del projecte de "Casa Gran", i prenent un camí diferent d'aquell que ens ha de portar a la plena sobirania. Petits detalls com la no assistència de cap membre d'UDC a l'acte d'Omnium Cultural, o certes declaracions posicionant-se en contra de l'exercici ple del nostre Dret a decidir, no ajuden a tirar endavant el nostre porjecte de Casa Gran.

Tot arrencant la crosta nacionalista

2008-06-29T12:06:00.002+02:00

Està ben vist que, quan la màquina socialista de destrucció massiva es fixa un objectiu, de ben segur que no para fins assolir-lo. En aquest sentit, fa uns mesos llargs, el diputat al Parlament de Catalunya pel PSC, en Joan Ferran, va manifestar sense cap mena de pudor ni vergonya, que calia arrencar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació catalans que ells controlen –corporació catalana de radio i televisió- . Doncs bé, en els darrers dies hem pogut veure dos exemples clars, d’aquesta arrencada de la crosta nacionalista a la radio i televisió catalanes. En primer lloc, el passat divendres, el TN edició matí, va obrir el noticiari amb la victòria de la “roja” davant de Rússia, que els permetia accedir a la final de l’eurocup. Deu minuts de rellotge per repassar els gols, mostrar imatges de l’eufòria espanyola pels carrers de Barcelona, i recordar en imatges, les dues finals anteriors que ha disputat la selección española. Inversemblant, increïble, inimaginable, dedicar els deus primers minuts d’un TN a la “roja”. Ens han arrencat la crosta nacionalista catalana per fer-hi sortir la seva, la que els socialistes porten dins, i que no és altre que l’espanyola.
En segon lloc, i gairebé de forma consecutiva, ens n’assabentem que l’Antoni Bassas deixa “els matins de Catalunya Radio”, davant dels esculls insalvables amb les noves propostes de la direcció. L’adéu d’Antoni Bassas, s’afegeix a la llista de repudiats nacionalistes pel PSC, que encapçalen Jordi Basté, Toni Clapés, entre d’altres, defenestrats de Catalunya Radio només entrar a governar el tripartit. Amb tot, només espero que aquesta decisió suposi un augment dels oients del grandíssim programa matinal ´”el Món a Rac 1, que dirigeix i presenta el bo d’en Jordi Basté.

Almenys, espero que aquesta arrencada de crostes nacionalistes, serveixi perquè definitivament el PSC es tregui la seva careta catalanista, per mostrar que la seva verdadera cara és la tricolor, constituïda, com diu l’article 4 de la Carta Magna espanyola, “por tres franjas horizontales, roja, amarilla, y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas”

Un te basc, siusplau

2008-05-24T11:20:00.003+02:00

Des de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, molts catalans, en un acte de fe infinit, hem intentat creure que un nou model de finançament per Catalunya era possible, i fins i tot, els més fervents devots creien que no era una fita impossible aproximar-nos al concert econòmic basc. No obstant això, fa uns dies, uns ens hem despertat del somni en què vivíem, i d’altres han vist com amb una aclucada d’ulls perdien tota fe i devoció estatutària. El Ministre Solbes ja ha anunciat la repetició del mític “café para todos”, i amb la política del talante se’ns han tornat a rifar a la cara, per no dir-ho d’una altre manera. Ja se’ns ha anunciat que el nou model de finançament no estarà tancat ens els terminis que es preveuen en l’Estatut de Catalunya. Però això no és el més greu, també se’ns ha confirmat que la relació bilateral Estat-Generalitat per negociar el finançament, serà una pantomima, que si volem ens reunirem tots dos, a la llum de la lluna, però sota la taula tindrem els presidents de totes les Comunitats Autònomes demanant el mateix. No hi haurà cap privilegi per Catalunya, i el mateix sistema de finançament que s’acordi amb la Generalitat s’aplicarà a la resta de Comunitats Autònomes. Davant d’aquesta situació, els nacionalistes catalans ens hem de plantar, no podem tolerar més ens “embauquin”, com diria aquell, i ens vulguin enfitar de “café para todos”. Jo, el cafè ja l’he aborrit, el què ara vull és un bon te a l’estil basc, siuslplau!!

Moviments a ERC del Masnou

2008-05-24T11:06:00.003+02:00

Fa uns dies vaig poder saber que, el fins ara President de la secció local d'Esquerra del Masnou, Oriol Fernández i Saltor, deixaria pas a una nova cara, després de quatre anys al capdavant del partit. En aquest sentit, i si no hi ha hagut moviments de darrera hora, la secció local d'Esquerra tenia previst celebrar ahir mateix l'assamblea de militants per escollir el nou President. En el moment d'escriure aquest post, no tinc la confirmació expressa de si el canvi de President a Esquerra ja és una realitat. En qualsevol cas, voldria agraïr a l'amic Oriol, la seva tasca feta durant aquests anys a la primera línea de foc, en defensa de les seves idees, i treballant sempre amb la fita d'assolir un Masnou millor, i un país més lliure.

Artur Mas inaugura el nou local de CiU del Masnou

2008-05-20T20:40:00.003+02:00

Ahir, dilluns 19 de maig de 2008, el Secretari General de CDC i President de la Federació de CiU, va inaugurar la nova seu social de CiU del Masnou, situada al Carrer Barcelona, número 65.
L’acte, que també va comptar amb la presència d’altres líders de CiU, com el vicepresident segon del Parlament de Catalunya, Ramon Camp, va ser tot un èxit de participació ciutadana, fet que sempre és motiu de goig i alegria.

Després de les intervencions dels Presidents locals de CDC i d’UDC, Jordi Ballvé i Remei Laguarda, respectivament, de la del nostre cap de llista i portaveu a l’ajuntament del Masnou, Pere Parés, i com no, la del nostre Secretari General, Artur Mas, es va oferir un petit refrigeri a tots els assistents.

Com a membre de l’actual Comitè Executiu Local de CDC i de CiU , vull agrair a tots els assistents, la seva presència en un acte molt especial per nosaltres, així com també, als representants de les diferents formacions polítiques que van tenir el detall d’assistir: Ernest Suñé i Artur Gual del PSC, Frans Avilés del PP, i en darrera instància Màxim Fàbregas d’ICV-EUA. Lamento l’absència dels representants d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Gràcies a tots!

Un dia de fúria!

2008-04-30T22:34:00.004+02:00

Avui ha tornat ha ser un dia de fúria, o millor dit, una tarda de fúria, i malauradament ja en van moltes. Tal i com li passava a Michael Dougles en la pel·lícula que porta aquest títol, aquesta tarda es donaven tots els condicionants perquè els catalans, usuaris de Renfe, perdéssim els nervis i la paciència d'una refotuda vegada. Els trens del maresme tornaven a acumular retards, l'estació de Plaça Catalunya era plena com un ou, i el tren de Calella que he pogut agafar era més propi de països subdesenvolupats. La multitud que ompliem aquell tren ens mereixem molt més del què, govern i Renfe ens donen dia si dia també. Particularment he sortit del tren completament xop, la calor dins del comboi era insoportable, la gent enganxada uns amb altres, fins al punt què, de cop i volta, he notat unes vibracions al ventre provocades pel mòbil del company que tenia al davant, o més ben dit, enganxat davant meu. Com diria aquell del Gran Hermano, era com una simbiosi entre uns i altres.

Com no podia ser d'altre manera, la gent ha perdut els nervis, però enlloc de canalitzar la seva ira contra Renfe o el govern de fireta que tenim, se les han tingut uns amb altres. Un espectacle lamentable, que ve a reflectir la situació del nostre país... i perquè em senti a dir pel President Montilla que el problema de Renfe ja està sol·lucionat, es nota que tots van amb cotxe oficial, i no tenen ni punyetera idea del patiment diari que la resta dels mortals hem d'aguantar cada dia. El què em fot més de tot plegat és que, malgrat tot, Catalunya torna a votar ZP!

"Begin the begin"

2008-04-25T08:45:00.003+02:00

Aquest matí no he pogut contenir les llàgrimes en sentir l'entrevista que l'amic Basté li ha realitzat al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. Si bé el tema central o el leit motiv de l'entrevista ha estat l'acord assolit ahir entre la Generalitat i el Govern Central pel traspàs de la N-II en el seu tram des de Montgat fins a Tordera, en Basté ha aprofitat la benentesa per preguntar-li al Conseller Nadal, quina cara se li va posar quan va tenir coneixement que la nostra amiga Maleni tornaria a estar al capdavant del Ministeri de Foment. La resposta del Conseller no té pèrdua... "quan em vaig assabentar de la notícia vaig trucar a la Ministra per felicitar-la, i li vaig dir, Ministra, "begin the begin", volvemos a empessar". Amb tots el respecte cap a l'Honorable Conseller, però quan he sentit el "begin the begin, volvemos a empessar" no he pogut evitar riure "a carcajada limpia" com dirien els castellans. Veient actituts com aquestes, no m'extranya que a Madrid ens prenguin el pèl una vegada i una altra, i se'ns rifin constantment. Per vergonya de tots els catalans, tenim un govern de fireta, i essent així les coses, tenim el què ens mereixem: Maleni forever.

Bona diada de Sant Jordi

2008-04-23T10:41:00.005+02:00

Des d'aquest blog, us desitjo que tingueu una bona diada de Sant Jordi. Aprofito la ocasió per recordar-vos que durant tot el dia d'avui, el nostre local del Carrer Barcelona, 65 (El Masnou), romandrà obert al públic des de les 11h fins a les 14h, i de les 17h a les 20h, en motiu de la celebració de la diada.

Felicitats a tots els Jordis, Georgines i Jordines!

Visca Catalunya

Tu hi vas anar... i ella torna!

2008-04-14T21:08:00.004+02:00

Realment, el nomenament de la nostra estimada Maleni com a Ministra de Foment, té més similituds amb una pel·lícula d'en Tarantino, que no pas amb la realitat política d'un país democràtic. El Sr. Rodríguez Zapatero ens ha tornat a insultar, això si, amb talante, amb la cella arquejada, i amb una rialla d'orella a orella, però ens ha tornat a insultar. Després de tot el què el poble de Catalunya ha hagut de patir amb el caos de rodalies de Renfe, el retard de les obres de l'Ave, el menyspreu de la Ministra, el "antes partía que doblá", encara tenen la vergonya de tornar a posar el Ministeri de Foment en mans de la Sra. Magdalena Álvarez, la primer Ministra en democràcia, que li ha estat reprovada la seva gestió al capdavant del Ministeri de Foment, a la Cambra Alta i al Parlament de Catalunya. I jo em pregunto... on són els 25 diputats del PSC que han de defensar teòricament els interessos de Catalunya? Aquesta és la mostra d'agraïment del President del Govern envers els resultats obtinguts a Catalunya que, dit sigui de pas, li han permès tornar a ser President? Els socialistes catalans, si és que encara en queden, potser que s'ho facin mirar, perquè a l'hora de la veritat, qui continua guanyant la partida és el Partit Socialista d'Andalusia.

Compatriotes, si a la primera de canvi, el PSC ja s'ha amagat sota la catifa del Congrés -com deia avui en Basté en el seu speach de les 08:00h- permetent que la Maleni repeteixi en el Ministeri de Foment, que Déu ens agafi confessats.

Visca Catalunya

Valoracions electorals

2008-03-18T17:58:00.002+01:00

Malgrat que el 9-M ja ha quedat en l'oblit de la majoria dels ciutadans, m'agradaria poder efectuar les meves pròpies valoracions sobre els resultats electorals. Potser l'estat febril que vaig patir el mateix dia de les eleccions va ser una premonició dels resultats que es produirien unes hores després. Des de l'òptica nacionalista i catalanista, el resultats de les eleccions generals s'han de considerar molt dolents. És molt negatiu pel nacionalisme català, que els dos partits nacionalistes no puguin representar més de 13 diputats en el conjunt de les Corts Generals. La clatellada que ha patit Esquerra, i la davallada constant que està patint CiU els darrers anys, resulta nefast pels interessos de Catalunya. Resultats en mà, sembla que estiguem cada cop més a prop de l'assimilació per part d'Espanya, que no pas d'assolir la plena sobirania. Crec que el catalanisme polític ha tocat fons, i és el moment de regenerar-ne la base ideològica , fixar els objectius i concretar els reptes de país. El castanyot d'Esquerra obeeix al càstig que els votants nacionalistes i sobiranistes els han volgut donar pel seu suport incondicional al PSC-PSOE, així com per la manca de projecte polític, i al perfil baix que mantenen dins del govern. Per la seva banda, CiU tampoc ha sabut articular un missatge nacionalista capaç de generar la confiança necessària per incrementar el seu pes polític. El resultat, és que més de 350.000 votants nacionalistes -els vots que ha perdut Esquerra- s'han quedat a casa. No em val l'argument que ha guanyat el missatge de la por, i el vot útil a favor del PSC. La realitat és que els números canten, i el PSC-PSOE només ha guanyat 80.000, pràcticament els mateixos que ha perdut ICV-EUA. Els més de 350.000 vots que ha perdut Esquerra, en la gran majoria s'ha quedat a casa en senyal de desacord amb la política portada a terme pel partit durant els darrers 4 anys.

Des de l'òptica del meu partit, crec que hem de ser honestos i reconèixer que els resultats han estat relativament satisfactoris. Dic relativament, perquè la lectura positiva només es pot mantenir sobre la base que no s'han perdut escons. No oblidem, que l'any 2004, CiU va perdre 5 diputats, sotragada de la que no hem estat capaços de recuperar-nos. Per molt que es vulgui culpar a la bipolarització, hem de ser conscients que aquest argument és només l'excusa del mal perdedor. Ja sabem tots que les campanyes electorals a les generals sempre seran polaritzades pels dos grans partits, i precisament per això, els partits minoritaris tenim la responsabilitat de lluitar envers aquesta situació, cosa que no hem sabut fer. Els 10 diputats que hem tret són un resultat digne, perquè ens hem mantingut malgrat aquesta davallada constant que estem patint durant els darrers anys, però no poden considerar-se uns bons resultats. Com ha dit en Mas, hem pogut parar el cop, però no hem sabut recuperar el terreny perdut.
L'única lectura positiva de les eleccions és que, tal i com va començar la nit, amb els sondejos més aterradors dels darrers anys, el fet que el PSOE es quedés a 7 escons de la majoria absoluta, pot comportar que CiU pugui ser decisiva a Madrid.

La por ara radica en els rumors que comencen a circular sobre la possibilitat d'entesa entre els dos principals partits -PSOE i PP- en els anomenats grans temes d'Estat. Si és així, ja podem començar a tremolar!

GRÀCIES A TOTS PEL VOSTRE SUPORT!!

2008-03-11T12:58:00.002+01:00

Fi de campanya

2008-03-07T23:22:00.004+01:00

D'aquí poc més de trenta minuts entrarem a la mitjanit, i amb el repicar de les dotze campanades haurem donat per finalitzada la campanya electoral. Malauradament, el dia de reflexió tornarà a estar tacat per la sang dels innocents. Tots n'erem conscients que E.T.A. intentaria entrar en campanya fent ús altre cop de la violència, només ens faltava saber el com i el quan. Desgraciadament aquesta vegada els terroristes han volgut vessar la sang d'un innocent, assassinant-lo a sang freda i davant de la seva família. Només espero que aquesta propera legislatura, els dos grans partits estatals no facin un ús partidista i frívol del terrorisme. Des de que tinc ús de raó he sentit a tots els Ministres de l'Interior de torn, dient que ETA estava acabada, i els fets demostren que no és així. Cal ser ferms davant del terrorisme i buscar la via del diàleg com a única via possible per derrotar-lo.

Davant de l'ús de la violència, la resposta no pot ser cap altre que la democràcia. Precisament avui, molt encertadament, el miting final de campanya de CiU, s'ha convertit en un acte emotiu de rebuig i de condemna del terrorisme, demostrant que mai ni ningú podrà fer callar la nostra veu. Per això el dia 9-M hem d'anar a votar els partits que més defensin els nostres interessos. Per això, us torno a demanar el vot per CiU, el vot de l'esperança, el vot de la dignitat, el vot que tornarà a fer respectar Catalunya. Catalunya ha de recuperar el lloc que li pertoca, tornar a situar-se en la primera línia, i això només podrà ser possible si CiU és decisiva a partir del dia 9 de març.

Ni la nena de Rajoy, ni el Llibre blanc de ZP, amb tu respectaran Catalunya.

Junts podem aconseguir-ho!

Visca Catalunya Lliure

Campanya via SMS

2008-03-04T17:43:00.005+01:00

Com ja acostuma a ser habitual un cop superat l'equador de la campanya electoral, els anuncis, cartells i tríptics, perden el seu protagonisme enfront dels missatges sms. Fins i tot, alguns partits utlitzaran aquesta via durant la jornada de reflexió i fins i tot durant el mateix dia de les eleccions. Recordo que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, gent propera a Esquerra, remetia missatges sms animant a votar el seu partit, el mateix dia de les eleccions.
Doncs bé, ahir vaig llegir un missatge sms enviat des d'algun col·lectiu proper a Esquerra, en el qual es deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i que ZP = Rajoy, i que per això volem la independència (eslògan electoral de ERC). No puc estar més d'acord amb aquestes afirmacions, llàstima que qui les emet és capaç d'entregar la Presidència del nostre país al PSOE, mantenir en el càrrec al President més espanyolista de la nostra història (Montilla), i no poder actuar amb les mans lliures a Madrid en defensa dels interessos de Catalunya, per la por què una sortida de to, pogués comportar un terratrèmol al govern de Catalunya del qual en són els socis majoritaris.

Què es respira a Madrid?

2008-03-04T17:23:00.003+01:00

El passat dissabte, vaig parlar amb la meva "cosina", la Maria, una catalana que, per sort o per desgràcia, viu i treballa a Madrid des de fa uns anys. Aprofitant la trucada, i donat l'interès comú per la política, vaig preguntar-li quin aire es respirava per Madrid. La resposta fou clara, el PP guanyarà a Madrid, afirmació que tampoc és d'extranyar ni ens ha de fer preocupar, donat que les eleccions Generals, no s'acostumen a guanyar o perdre a Madrid. Catalunya o fins i tot València poden ser, i seran, molt més determinants per decantar la balança. Tanmateix, em va transmetre que a Madrid capital, es respira bastant anti-zapaterisme, no tant sols entre els votants del PP, els integrants de la AVT, els membres de la COPE i de la Conferència Episcopal, cosa lògica, sinó també entre els mateixos votants socialistes. Es veu que en Zapatitos, com l'anomenen a Madrid, no ha acabat de guanyar-se la simpatia de bona part dels seus electors. Aquesta poca simpatia o escepticisme que ha despertat ZP per Madrid, es deu al fet que, per les espanyes, en primer lloc prima el sentiment nacionalista espanyol, i la seva aparent política de l'estat plurinacional, i el seu coqueteig amb Esquerra, no ha tingut bona rebuda a la capital de l'Estat... val a dir, que la contaminació de certs col·lectius, tampoc ha ajudat gaire.

No obstant, estic convençut que en Zapatitos guanyarà les eleccions sense gran patiment, motiu pel qual, animo a tots aquells catalans indecisos, i als que tenen por d'una victòria del PP, a donar el seu suport a CiU, l'únic partit capaç de defensar els nostres interessos com a país, a fer sentir la nostra veu, i a ser respectats.

Si votes CiU, qui guanyarà serà Catalunya

2008-02-29T20:51:00.004+01:00

Com era d’esperar a l’equador de la campanya electoral, la bipolarització, la crispació, la confrontació i les desqualificacions entre els dos grans partits estatals en busca de l’anomenat vot útil, aquell que els permetrà arribar a la Moncloa amb el permís de l’abstenció, deixen en un segon pla a la resta de partits. Estem veien que en campanya electoral tot si val per aconseguir esgarrapar el màxim de vots possibles, fet que ens porta a trobar-nos davant d’una campanya amb poc contingut, massa insults, massa parlar del passat, excés de promeses, però poca concreció de les propostes.

Davant d’aquest panorama, i des de l’òptica d’un català, entenent com a tal , aquell que viu i treballa a Catalunya, i se’n sent, les opcions de vot el proper 9-M queden força reduïdes. Després de poc més d’un quart de segle de democràcia, a Catalunya n’hem vist de tots colors, amb independència de qui mani a Madrid. Hem patit governs del PSOE i del PP en majoria i minoria, però cap ha estat capaç de mostrar respecte envers el nostre país. Per tant, hem de tenir ben clar que cap dels dos grans partits espanyols donarà resposta a les necessitats reals del poble català. Des d’aquesta perspectiva, la única opció de vot que té un català, és redueix als 2 partits nacionalistes, com a garants dels interessos de Catalunya. No obstant, durant la darrera legislatura hem pogut comprovar que Esquerra va donar un xec en blanc al PSOE durant els 3 primers anys, mostrant el seu suport a la investidura d’en Zapatero, votant a favor dels pressupostos, i de la Llei de dependència, una llei, dit sigui de pas, que vulnera les competències de la Generalitat de Catalunya contingudes en l'Estatut, i que gràcies al suport d’Esquerra, en situa a la cua del repartiment dels recursos econòmics per desenvolupar-la. L’ombra de mantenir un tripartit a Catalunya amb el PSOE, és una llosa massa gran per Esquerra, qui veu supeditada la seva política a Madrid per tal de garantir l’estabilitat del seu govern a Catalunya, essent CiU la única força política capaç de poder actuar amb les mans lliures.

Com a català, que visc i treballo a Catalunya, i m’estimo el meu país, vull un sistema de finançament just i equitatiu, i per això reclamem la publicació de les balances fiscals, reclamem unes inversions en infraestructures que responguin a les necessitats reals, una línia de rodalies moderna i potent, unes carreteres gratuïtes que permetin reduïr les aglomeracions diàries, un aeroport de primera categoría, unes pensions dignes, més recursos per desplegar una política d’habitatge social eficaç, més recursos econòmics per desplegar la Llei de dependència, una política educativa de qualitat... en definitiva, els compromisos de CiU a partir del 9-M tenen per objectiu tornar a situar Catalunya al món, com una de les regions més pròsperes i referent del sud d’Europa. I si ho aconseguim, qui en sortirà beneficiat serem TOTS els catalans i catalanes. Per això demano el vot de tots els que viuen i treballen a Catalunya, siguin o no nacionalistes, perquè el cap i a la fi, els beneficis que podem assolir si som decisius els gaudirem tots plegats. És el moment de sumar esforços col·lectius, i aquest cop el vot útil és el de CiU, l’únic partit capaç de defensar els interessos de Catalunya a Madrid.
Si votes CiU, Catalunya i tots els seus ciutadans en sortirem guanyant. No ho dubtis, fes-nos confiança.

Què n'han fet d'en Clos?

2008-02-28T16:08:00.002+01:00

Fa uns dies llegia a l'Editorial de "La Vanguardia" una reflexió que vaig trobar molt interessant, referent a què n'han fet els socialistes del Ministre Joan Clos durant aquesta campanya electoral. En el citat article, se'ns constatava que el número 2 del PSC per Barcelona, i actual Ministre d'Indústria -que no de Justícia- en funcions, no havia participat en cap dels actes centrals de campanya que s'havien celebrat arreu del principat amb els pesos pesants del PSC-PSOE. Al costat de Chacón, Felipe González, el President Montilla, Celestino Corbacho, no hi era qui hauria de ser l'home fort de la Ministra d'Habitatge en funcions, Carme Chacón. Fins i tot, se'ns feia la observació que, un dels actes que havia de fer Joan Clos davant d'empresaris catalans, per error, no va ser inclòs en l'agenda de campanya socialista... una mica extrany tot plegat, no? Què n'han fet del Ministre Clos? On l'han amagat? Quines són les raons pel seu "ostracisme"? És massa propens a posar la pota o dir el què no toca? O simplement té un tarannà massa catalanista que no convé mostrar a Catalunya a fi d'atraure tot el vot espanyolista del PSOE? Em sembla que no anava tant desencaminat quan titllava al PSC de partit dels sectaris de Catalunya...

Seguim la campanya amb en Carles Campuzano

2008-02-25T10:04:00.004+01:00

Les noves tecnologies ens permeten poder tenir un seguiment gairebé instantani del què pot estar passant a l'altre punta del món. Aquest no és el cas que us vull presentar, ja tindrem altres ocasions per connectar a través de la xarxa amb els diferents punts del planeta. En aquest cas, la xarxa també ens permet poder escriure, opinar, reflexionar, i llegir, fent ús d'una eina tant senzilla com són els blogs. Per tal de seguir l'evolució de la campanya, us animo a visitar el blog d'en Carles Campuzano, Diputat al "Congreso de los Diputados" per CiU. La tasca d'en Carles ha Madrid durant tots aquests anys ha estat admirable, és un polític 100% polític, un treballador incansable, defensor dels nostres interessos com a país, i el que és més destacable, és un dels pocs polítics que és capaç de tornar a generar confiança a la gent respecte de la classe política.

Des d'aquí et desitjo molta sort, i tota la força per continuar deixant la pell en defensa del nostre país.

www.carlescampuzano.blogspot.com

Enquesta

2008-02-24T22:11:00.004+01:00

En relació a l'enquesta sobre la vostra intenció de vot en les eleccions a les Corts Generals del proper 9 de Març, per raons tècniques alienes a la meva voluntat, no consta la opció del Partit Popular, ni la opció de l'abstenció, que van ser incorporades en un principi, motiu pel qual us demano disculpes. Donat que l'enquesta ja no es pot modificar, qui vulgui manifestar el seu vot pel PP ho bé, la seva intenció de no anar a votar, ho pot fer a partir d'ara en l'ampliació de l'enquesta, o fent sentir la seva veu mitjançant els comentaris que aquest blog permet enregistrar

Gràcies per la vostra participació.

Cent x Cent Pujol

2008-02-24T11:14:00.004+01:00

El molt honorable, Jordi Pujol, ha demanat als catalans que el 9-M, treiem la nostra autoestima i el nostre orgull, i reaccionem a les urnes tal com si el PP i el PSOE ens haguéssin escupit pel carrer. Pujol, en un mitin celebrat a La Seu d'Urgell, ha animat als catalans que ens sentim enfadats amb el tracte rebut de Madrid, a donar força a CiU a les Corts com a única mesura possible per remontar la situació. Segons paraules del President, els catalans ens hem de sentir ofesos, i si això no queda clar el proper 9-M, el PP i el PSOE creuran que als catalans se'ls pot fer de tot perquè són incapaços de reaccionar. Votar en blanc, o abstenir-se, és com si un t'escup pel carrer, i enlloc de reaccionar, fas com si haguéssin caigut quatre gotes de pluja.

Respecte al govern de Zapatero, Pujol va afirmar que "no sabem exactament si sempre menteix o si és un frívol, o les dos coses a la vegada.

En quant al PP, el President ha reiterat que la seva actitud de fomentar la hostilitat contra Catalunya en els darrers quatre anys, l'inhabilita per governar Espanya...

Els anys passen, però Pujol encara continua en estat pur.

2008-02-23T17:58:00.002+01:00

CiU demana explicacions sobre l’esbroncada de Montilla a Carod per felicitar al primer ministre kosovar en nom del Govern

2008-02-23T17:53:00.002+01:00

Els nacionalistes presenten una nova proposta al Parlament de suport a la independència de Kosovo i per traslladar al Govern espanyol l’oportunitat de reconèixer el nou Estat
El Grup Parlamentari de Convergència i Unió ha presentat avui al Parlament dues preguntes dirigides al Govern després de fer-se públic que el President de la Generalitat ha desautoritzat al Conseller del Departament de la Vicepresidència per l’escrit de felicitació adreçat al primer ministre de la República de Kosovo.
Els nacionalistes plantegen “quins són els motius d’aquesta desautorització” i també volen aclarir que, si com s’ha afirmat, el President de la Generalitat considera que aquest tipus d’accions no són competència o responsabilitat del Conseller de la Vicepresidència, “a quin membre del Govern correspondria aquesta responsabilitat”.
Així ho ha exposat el Portaveu del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, Oriol Pujol, qui ha destacat que “cada dia és més evident que el tema Kosovo s’ha convertit en un nou episodi de desacord i conflicte entre els socis de Govern”, i ha lamentat aquesta nova mostra de “feblesa” per part del Govern de la Generalitat.
Una feblesa, que segons Pujol, “s’evidencia per la picabaralla interna, però també per la nova demostració de submissió de José Montilla al Govern de Madrid”.
Els nacionalistes han demanat al President del Parlament que sol·liciti al Govern còpia literal d’aquest escrit del Conseller del Departament de la Vicepresidència, perquè “volem saber en quins termes s’ha dirigit el Govern català als mandataris kosovars i poder valorar si l’esmentada carta justifica que José Montilla hagi desautoritzat a Carod”.

Campanya Electoral

2008-02-23T13:46:00.003+01:00

La mitjanit del passat dijous, es va donar el tret de sortida oficial de la campanya electoral a les eleccions del govern d’Espanya, malgrat que la pre-campanya ja s’havia iniciat molts mesos abans.
Com ja és habitual quan ens trobem davant da la imminent celebració d’uns comicis electorals, les promeses i les velles reivindicacions tornen a ser el cavall de batalla de tots els partits. En aquest sentit, com a votant, tinc la sensació que m’estan tornant a prendre el pèl, i fins i tot, en certes ocasions em sento insultat. Crec que després de més de 25 anys de democràcia, els votants ja som el suficientment intel·ligents per posar en quarantena les promeses que ens puguin vendre els diferents partits polítics. Un dels exemples més clars, el trobem en la gent d’Esquerra. El partit republicà té per costum jugar la carta de la independència sempre que s’acosten les eleccions. Quan estem a tocar d’uns comicis electorals, la independència és converteix en el centre del debat dels republicans. Això si, un cop passades les eleccions, el debat ideològic nacionalista o independentista torna a caure en l’oblit. Quina és la coherència d’un partit que és capaç de centrar el seu debat en la independència de Catalunya, i a la vegada, donar la Presidència del nostre país a un Partit i a un candidat que depèn de Madrid? És així com es vol assolir la independència, o bé el què pretenen garantir és la seva cadira, els seus salaris i els seus cotxes oficials? Com pot tenir la barra el Sr. Ridao de demanar el vot als votants sobiranistes de CDC? Amics d’Esquerra, a Espanya no anem a buscar la independència, si verdaderament es vol assumir aquest repte on cal posar els esforços és a Catalunya, i al nostre país, Esquerra està mantenint un govern, i un President amb un tarannà més proper al discurs de l’Espanya unida, que a treballar per la plena sobirania. Ho sento, però a mi no em prenen el pèl. Gràcies per l’oferiment, però els votants sobiranistes de CDC tenim molt clar que la única opció que garanteix el respecte i la defensa dels interessos de Catalunya com a nació plenament sobirana, és Convergència i Unió.

Cornut i pagar el beure

2008-02-15T17:53:00.002+01:00

Recentment hem tingut coneixement que l'Entitat metropolitana del Medi Ambient (EMA) ha posat preu a les sancions que s'imposaran contra la gent que malgasti aigua en una situació de sequera com l'actual. Les mesures, que s'aprovaran de manera definitiva el 13 de març, van des dels 30 euros que pot costar netejar el cotxe amb aigua potable fins als 3.000 amb què es castigarà el reg de jardins de grans dimensions o omplir una piscina. Davant d'aquesta notícia, un servidor té la sensació com la d'aquell que veu com el veí li està "fotent" la dona, i encara demana perdó. Escolteu, el problema de la sequera que està vivint el nostre país, no és un fet sobrevingut, inesperat o de força major que no ens permeti trobar sol·lucions inmediates, sinó tot el contrari. La manca de pluges dels darrers dos anys, feia preveure que, si els que tenen responsabilitats de govern no feien la seva feina amb celeritat i convicció, arribariem a una situació extrema de sequera, tal i com malauradament ha succeït. Davant de tot això, la meva posició és clar: no tinc cap intenció de restringir l'ús d'aigua potable. Em podeu dir insolidari, anti-ecologista i tot el què volgueu, però la situació és tal com per fotre un mecagoncony! És a dir, els ciutadans hem de pagar religiosament els nostres tributs, perquè en teoria, el govern pugui invertir els diners recaptats amb la suor de tots els contribuents, per poder-nos oferir els serveis bàsics. I malgrat que els ciutadans ja hem fet el que se'ns obliga per llei, com és contribuir a les despeses de l'Estat o de la Generalitat, qui no ha fet els deures són els nostres governants, qui tenen la obligació de garantir el subministrament d'un bé tant bàsic com és l'aigua. A més de no fer els deures, ara pretenent carregar altre cop contra els ciutadans el fet de no tenir reserves d'aigua, mitjançant la imposició d'unes sancions, que unides al famós cànon de l'aigua en el seu dia aprovat, no sol·lucionen el problema de la sequera, sinó que el que fan és exprimir al màxim la butxaca del consumidor, i això, sota el meu punt de vista, és intolerable.

I jo em pregunto, què han fet els nostres governants per pal·liar la sequera durant aquests últims dos o tres anys? La resposta: ABSOLUTAMENT RES. Ara a corre cuita, intenten preparar-se per portar aigua amb vaixells des de les desalinitzadores d'Almeria, una opreació que té un precedent exitós a les Illes. Una antiga reivindicació de CiU, vetada per tots aquells que es proclamen garants de l'ecologia, com era la de portar aigua de França, de ben segur hauria estat una bona sol·lució per acabar amb el problema d'abastament d'aigua del nostre país. No obstant, els que governen, prefereixen construir a punta pala, noves plantes desalinitzadores, amb lagran despesa energètica i econòmica que suposa.

Jo continuaré dutxant-me cada matí, rentant els plats cada nit, fent rentadores, regant el meu jardí, i pagant impostos religiosament, i si fent això rebo una sanció per malgastar aigua, em sentiré com aquell cornut que alhora paga el beure.

XIX Jornades Catalanes de Dret Social

2008-02-15T17:33:00.002+01:00

Aquests dies he tingut la oportunitat d'assistir a les XIX Jornades Catalanes de Dret Social, organitzades per l'Associació Catalana de Iuslaboralistes, amb la col·laboració de les diferents Universitats Catalanes. Enguany, l'organització de les jornades ha anat a càrrec de la Universitat de Barcelona, motiu pel qual, les ponències s'han portat a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB. Després de dinou edicions de les jornades, una vegada més s'ha posat de manifest l'èxit i la bona salut dels iuslaboralistes del nostre país, tant a nivell dels professionals de l'advocacia, com a nivell dels jutges i magistrats. Menció especial per l'actual President de l'Associació Catalana de Iuslaboralistes, Joan Agustí, Magistrat titular del Jutjat Social 33 de Barcelona, tant per la seva tasca com a magistrat del social, com també per la seva lluita constant en defensa de l'ús del Català a l'administració de Justícia. Per contra, la nota negativa de les jornades, sota el meu particular punt de vista, l'ha posat la Consellera de Treball, Mar Serna Calvo, qui ha tingut l'honor de clausurar, un any més, aquestes jornades. En el seu parlament, la Consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya, ha decidit dirigir-se als assistents en llengua castellana. Per molt que algú em pugui retreure en defensa de la Consellera, que entre el públic hi havia professionals de fora de Catalunya (una minoria absoluta, dit sigui de pas), crec que a casa nostra, i en el marc d'unes jornades que es diuen CATALANES, el mínim exigible és que la representació del govern del nostre país, faci un discurs amb la nostra llengua pròpia. Un cop més, aquest govern de la Generalitat demostra tenir més sensibilitat amb lo de fora, que amb el què ens és propi.

Cop d'efecte intolerable

2008-02-02T09:04:00.000+01:00

Si l'11 de març del 2004 van ser els terrroristes qui, en nom de l'islam, van donar un cop d'efecte definitiu a les eleccions al govern d'Espanya, avui, gairebé quatre anys després, sembla que l'Església Catòlica pretengui influir directament en el resultat de les eleccions del proper 9 de març. El Comunicat emès per la Conferència Episcopal em resulta, si més no, fastigós, reprobable, intolerant, feixista, totalitarista, anacrònic, i el què és més greu, totalment contrari a la moral cristiana. No obstant això, us he de dir que no m'ha sorprès gens ni mica l'actuació de l'Església Catòlica espanyola, històricament lligada a la mentalitat ultradretana, i enrocada en temps pretèrits. Un dels problemes més greus de l'Església Catòlica és que no ha volgut avançar juntament amb la societat, i mentre el món avançava, s'alliberava de vells tabús, i s'adequava als temps presents, l'Església ha continuat vivint en el passat. El comunicat de la Conferència Episcopal és una mostra clara del tarannà inquisitori, de ciri cremat, d'armoes de vell i rensumit, de sotana llarga i de bastó en mà.

Resulta intolerable l'Església es pronunciï en els termes en què ho ha fet, donant mostres del seu totalitarisme en època d'aparent democràcia. Resulta intolerable que l'Església Catòlica critiqui la negociació amb ETA per tal d'intentar posar fi al terrorisme. Què és el què pretenen, que hi hagi més morts per terrorisme? Aquesta és la doctrina cristiana que pretenen divulgar? Resulta intolerable que l'Església Catòlica promogui indirectament actituts discriminatòries contra els homosexuals. Aquesta és la doctrina cristiana que pretene divulgar, la de la intolerància i el mensypreu cap a certs sectors de la societat?

Afortunadament no tots els catòlics del nostre país segueixen els manament de la Conferència Episcopal, per sort, bona part de la parròquia cristiana del nostre país si que s'ha adequat al segle XXI. No obstant, fins que els que governen l'Església Catòlica en l'actualitat, continuin tenint el poder que tenen, i la secta de l'Opus Dei hi estigui al darrera, poca cosa podem fer.

Pressupostos municipals 2008

2008-01-20T15:55:00.001+01:00

En aquest cas no es va complir la dita, i a la segona va ser la vençuda. El govern municipal va aconseguir aprovar els pressupostos pel 2008 durant el Ple municipal celebrat el passat 17 de gener, després que, en primera instància, fóssin retirats de l'Ordre del dia del darrer Ple municipal de l'any 2007.

Finalment, i després de molts esforços negociadors, el govern bipartit va poder tirar endavant uns pressupostos eminenentment continuistes, per 10 vots a favor (PSC-PSOE i ICV-EUA), 8 vots en contra (CiU i PP), i 3 abstencions (Esquerra). La sorprenent bona simptonia entre Esquerra i l'equip de govern, ens fa preguntar si realment ens trobem davant de l'últim pressupost del tripartit, o de l'inici d'una nova relació "d'Entesa" entre els Republicans i l'actual govern municipal.

El Grup Municipal de Convergència i Unió, es va mantenir ferm en la seva negativa de donar suport als pressupostos, per l'evident desacord existent en dos temes que creiem trascendentals: la compra de la Caserna de la Guàrdia Civil, en el seu dia cedida gratuitament per l'Ajuntament, i la decisió del govern de construir un edifici municipal a l'emplaçament de l'antiga seu de Correus. La recuperació gratuita de la Caserna de la Guàrdia Civil, i la construcció d'una plaça tova a l'emplaçament de Correus, han estat i continuaran sent una de les més fermes reivindicacions de CiU.

Per últim, i per això no menys important, cal destacar el clima de cordialitat que va regnar entre tots els Grups Municipals durant el desenvolupament d'un Ple tant important i transcendent pel govern, com és el de l'aprovació dels pressupostos. Tanmateix, m'alegrà veure la rebuda calorosa del Plenari al Regidor de CiU, Jordi Pagès, absent durant els darrers mesos a conseqüència d'una malaltia.

Reflexions pre-electorals

2008-01-11T16:40:00.000+01:00

A poc més de dos mesos de les eleccions generals, es por dir que el Sr. Rodríguez Zapatero ha tingut el mèrit d’esgotar la legislatura. Dic que ha estat un mèrit, no només perquè aquests quatre anys es preveien mogudets, com evidentment així ha estat, ni tampoc perquè aquest govern ha passat més penes que glòries, sinó també perquè a Catalunya, a diferència de l’estat espanyol, ens estem acostumant a què les legislatures s’esgotin en tres anys.

La finalitat que persegueixo amb aquest post, no és valorar els quatre anys de govern de l’esquerra espanyola a les Cortes Generales, sinó portar a terme una simple reflexió, feta en termes de país, de cara a les eleccions del proper mes de març.

Ha quedat palès durant aquesta legislatura, que malgrat els esforços de molts per intentar vestir el seu discurs polític amb ornaments com la plurinacionalitat de l’Estat, o el federalisme, a la pràctica, els dos grans partits polítics espanyols comparteixen el mateix model d’estat caduc i arcaic, d’una Espanya nacionalista i centralista. Ahir mateix, es va evidenciar que quan és l’hora de complir les promeses, i començar a cedir part de les competències estatals a la Generalitat de Catalunya, o quan s’ha de fer front a les aspiracions legítimes del nostre poble, ja sigui en termes econòmics o d’autogovern, els governants de Madrid, siguin del color que siguin, sempre tenen un NO per Catalunya. Crec que durant aquests quatre anys ja n’hem tingut prou de “talante”, promeses incomplertes, mentides i menyspreus, per això, demano a tots els ciutadans de Catalunya que aquest cop reflexionin abans d’anar a votar el proper 9 de març. Fa quatre anys, els atemptats islamistes de Madrid van tenir una incidència brutal en el sentit del vot de molts espanyols, però desgraciadament també, de molts catalans. El proper mes de març, el vot útil s’ha de quedar a casa, i d’una vegada per totes, els catalans, catalanistes i independentistes, i tots aquells que estimem el nostre país, i que estem cansats que el nostre destí es marqui des de la Moncloa, hem de votar massivament a aquells partits que realment defensin els nostres interessos com a poble, ja es digui Esquerra com Convergència. Només essent forts a Madrid, els nacionalistes catalans podrem començar a marcar el futur del nostre poble. Ara bé, aquest només és el primer pas, el què hem de fer tots i cadascun de nosaltres, després arribarà l’hora dels nostres polítics, a qui els demano que, en un acte de responsabilitat, deixin de banda les seves batalles, i comencin a caminar plegats en la nostra construcció nacional.

Benvinguts al món real

2007-12-12T21:33:00.001+01:00

Avui obríem amb una notícia pre-electoral, referent al vídeo propagandístic confeccionat pels companys d’Esquerra. El tema no tindria més transcendència si no fos que, per primer cop, han emprat la llengua castellana com a vehicle propagandístic, sota el pretext que representa la realitat catalana. És curiós que ara Esquerra opti per emprar la llengua castellana amb la finalitat de captar els vots, quan no fa gaire temps, era motiu de crítica despietada per part d’Esquerra, que algunes agrupacions locals de CiU confeccionessin els seus programes electorals en català i castellà. Sense anar més lluny, a Masnou Esquerra no podia pactar mai amb Convergència i Unió pel fet de emprar la llengua castellana en els díptics de propaganda electoral. NO vull entrar a valorar si els partits nacionalistes / independentistes han de dirigir-se al seu electorat en la llengua pròpia –el català- o en les dues, aquest seria objecte d’una altre debat. El que em deixa perplex una vegada més, és la incoherència d’alguns, capaços de practicar el “donde dije digo digo Diego”. Deu ser perquè des del mes de maig de 2007 (eleccions municipals) a dia d’avui, la realitat cultural a Catalunya ha variat substancialment... benvinguts al món real.

Polònia... realitat o ficció?

2007-12-12T21:15:00.000+01:00

En primer lloc, m’agradaria felicitar a tot l’equip de Polònia, tant pel premi Ondas recentment concedit, com també pel fet de permetre’ns cada dijous veure la política des d’un punt de vista còmic o humorístic. Tal i com està el clima polític en el nostre país, amb un perfil de polítics de tant baix nivell, de ben segur que resulta més agradable seguir amb deteniment els esquetxos d’en Toni Albà i companyia, que no pas les tonteries que són capaços de dir alguns polítics de renom.
De ben segur que gran part dels nostres polítics no segueixen habitualment el Polònia, o si mes no, el miren de reüll, no sigui cas que es puguin sentir massa identificats amb els personatges de ficció. N’hi ha que sostenen que aquest programa és un desprestigi al món de la política, bé doncs, jo els diria que la política actual ja es desprestigia tota sola. En aquesta vida, un ha de capaç de riure’s de si mateix, i acceptar amb total naturalitat que el veí se’n foti de nosaltres. No obstant, realitzar aquest exercici no és cosa fàcil, i el resultat és que solem sentir-nos ofesos per les caracteritzacions que ens solen fer.

Tanmateix, i després de fer balanç del darrer any del Polònia, crec que tots hauríem de reconèixer els mèrits dels actors i guionistes del programa. No en va, crec que la seva astúcia els ha permès ser més conscients de la realitat del nostre país que no pas els nostres propis governants. M’explico, si mal no recordo, en l’especial Polònia cap d’any 2007, un dels gags finals, va ser una posada en escena de tots els representants polítics, sota una melodia que deia “2007, Catalunya fotrà un pet” ... o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, els amics del Polònia no anaven desencaminats... aquest any 2007 ha estat un “annus horribilis” pel nostre país. No hem fotut un pet, però poc n’hi ha faltat... caos al Prat, apagada de llum a Barcelona, despropòsits en rodalies Renfe, esborrancs en les obres de l’Ave.... deu n’hi do.. un bon panorama malgrat que alguns es permetin el luxe de fer brometes sobre el caos ferroviari de Catalunya.
Potser fora bo que durant el proper curs polític, en Sergi Mas, en Toni Albà, i companyia, substituïssin als reals Montillas, Carods i companyia, qui sap, potser aniríem millor i tot.

PSC: Partit dels Sectaris de Catalunya

2007-12-06T09:08:00.000+01:00

Vergonyoses, penoses, sectàries, inacceptables, deslleials, antidemocràtiques, intervencionistes… i molts d’altres qualificatius es poden atribuir a les declaracions realitzades pel portaveu adjunt dels socialistes catalans, Joan Ferran, en relació a la necessitat “d’arrencar la crosta nacionalista” al mitjans de comunicació que integren la corporació catalana de ràdio i televisió. Ferran encara va més enllà en la seva incontinència verbal, i qualifica que TV3 és la televisió pública més antigovernamental d’Espanya!! Visca la democràcia!!!!

Qui més qui menys sabíem o teníem constància que la parròquia socialista ha fet gala sempre d’un estil sectari i destructiu en les seves formes d’actuar en qualsevol àmbit, tant polític com social. El que encara no havíem vist amb tanta claredat, és com els mateixos integrants del PSC en presumien sense cap vergonya i amb tot el cinisme del món.

Com molt bé recull l’ex President Pujol en el seu llibre de memòries recentment publicat, el Partit dels Socialistes de Catalunya, són una màquina de poder, ni els preocupa el país, ni la ciutadania, únicament els interessa copar les màximes quotes de poder. I en aquestes ànsies insaciables d’asseure’s a al tron, no hi ha amic, ni país que valgui, la maquinària socialista avança amb pas ferm i destructiu per allà on passa. El resultat de tanta destrucció el trobem en un país on les principals fonts de poder estan en mans del Partit dels Sectaris de Catalunya-PSC (Generalitat, 3 de les 4 Diputacions, i l’Ajuntament de Barcelona). Un govern socialista que ens està modelant un país on les aspiracions nacionals del govern de Catalunya queden diluïdes i esfumades, un país on el seu President no té la valentia de sortir al carrer per donar suport als ciutadans que es manifesten a favor d’un tracte més just, en definitiva, ens estan construint un model de país encaminat a l’assimilació espanyola en detriment de mantenir viu i defensar el nostre tret diferencial nacional que durant tants anys vam estar lluitant. I malgrat tot, i no contents amb tot això, la màquina de poder socialista encara en vol més, i per poder acabar la seva obra de poder, ara pretén controlar i subordinar els mitjans públics de comunicació al més pur estil del populista líder veneçolà Hugo Chávez... Joan Ferran... porqué no te callas!!!

Desànim general

2007-11-23T19:30:00.000+01:00

A poc més de quatre mesos perquè tinguin lloc les eleccions generals, i malgrat la injecció de moral catalanista que ens va oferir Artur Mas el passat dimarts 20 de novembre, tinc la sensació que, entre la parròquia convergent, hi ha un desànim general i generós respecte els propers comicis espanyols. N’hi ha qui sosté que les eleccions generals no són “les nostres”, i que mani qui mani a Madrid, ningú es partirà una dent per defensar els interessos del poble de Catalunya. En canvi altres militants i/o simpatitzants de Convergència, mostren el seu escepticisme envers la candidatura liderada pel líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida.

Tinc la sensació que les bases de convergència han començat a despertar del somni en què es trobaven immersos des de fa molts anys, i comencen a veure la llum de la construcció nacional al final del túnel. Hem estat molts i molts anys treballant per garantir l’estabilitat del país veí, i davant la manca de reciprocitat i el poc efecte mostrat des de les espanyes envers Catalunya, ha arribat el moment de plantar-nos, i com va dir Artur Mas, i passar a l’acció, exercint d’una vegada per totes, per la via pacífica i democràtica, el dret a decidir sobre totes aquells aspectes que són d’interès general pel nostre poble. En aquest context, la crisi viscuda entre Convergència Democràtica i Unió mesos enrere, ha ajudat a crear un clima de desànim entre els convergents envers les eleccions generals. Tampoc hi van ajudar les declaracions creuades, ni el “tant se me’n fot la independència” d’en Duran.

Esperem que el conflicte viscut no passi massa factura, i els resultats que obtinguem ens permetin jugar un paper clau en la confecció del nou govern de l’Estat – però que en cap cas ha de passar per donar suport a un eventual govern del Partit Popular-. No obstant això, crec que han de canviar molt les coses per tal de poder superar aquest desànim general en què està immersa la parròquia convergent. És una autèntica llàstima, perquè mentre continuï unida la federació, tots hem de sumar els nostres esforços, i treballar en equip en benefici de CiU, i en benefici del país.

El Masnou també en demana la dimissió

2007-11-23T18:11:00.000+01:00

En el Ple Municipal que es va celebrar el passat dijous 15 de novembre de 2007, es va aprovar, amb el vots favorables d'ICV-EUI, Esquerra i CiU, una moció presentada pel grup municipal d'Iniciativa per Catalunya, per la qual es demanva la dimissió de la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com a conseqüència de la seva nefasta gestió al capdavant del Ministeri, en relació als greus perjudicis ocasionats als ciutadans de Catalunya per la seva péssima gestió en el caos de rodalies Renfe. La moció presentada pels eco-socialistes, un cop aprovades les incorporacions de les corresponents esmenes presentades pels grups municipals de Convergència i Unió i d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser aprovada, malgrat el vot en contra del grup socialista (PSC - PSOE), i l'abstenció del Partit Popular. Malgrat les nombroses peticions de dimissió vingudes d'arreu de Catalunya, la Ministra continuarà a peu del canó, i el President del Govern es prendrà el luxe de poder continuar fent brometa de la situació que viu el nostre país en el tema de les infraestrcutures. Visca la democràcia!!

Ple... de riure

2007-11-15T17:39:00.000+01:00

Els masnovins i masnovines segurament associaran el titular d'aquest post amb el festival d'humor que cada estiu té lloc a la nostra vila. No obstant, en aquesta ocasió no tinc la intenció de parlar del festival humorístic, sinó del desenvolupament del Ple que va tenir lloc ahir al Parlament de Catalunya.
Poques hores abans que es produís l'enèsima incidència a la xarxa de rodalies Renfe, els partits polítics catalans van perdre una bona oportunitat per oferir solucions immediates als ciutadans afectats per la situació actual de la nostra xarxa ferroviària. Lluny d'això, ahir es va evidenciar, una vegada més, el distanciament entre totes les forces polítiques amb representació parlamentària, prenent tot el protagonisme, els retrets i les acusacions mútues, més pròpies d'un pati d'escola que del Parlament de Catalunya.
La pataleta infantil que el dia abans havien protagonitzat ERC i ICV envers la petició de dimissió de la Ministra de Foment, ja deixava entreveure que el Ple de l'endemà seria un verdader Ple de Riure. I res més lluny de la realitat, fins i tot el President Montilla es va permetre el luxe d'adherir-se al festival de l'humor -amb la gràcia que el caracteritza- i fer un remake de la mítica Maragallada “vostès tenen un problema, que es diu ... José Montilla”. De fet, no crec que CiU tingui un problema, sinó que és Catalunya qui té un problema que es diu José Montilla i Govern d'Entesa, en el sentit que estem pagant massa cara la subordinació del govern de Catalunya, i en especial, del seu President, envers el govern de l'Estat Espanyol. Fins que el govern d'Entesa no deixi de mirar enrere i acusar de tots els mals del país als anteriors governs de CiU, no serà capaç d'afrontar amb la diligència deguda els problemes del nostre poble i dels seus ciutadans, és a dir, no serà capaç de governar. Fins que no arribi aquest moment, el nostre Catalunya tindrà un govern estèril, incapaç de gestionar els problemes reals dels ciutadans, i de donar resposta als nous reptes que hem d'afrontar com a país.

Ordenances Fiscals 2008

2007-11-13T13:31:00.000+01:00

El passat dijous 8 de novembre de 2007, es va celebrar el Ple Extraordinari on es varen aprovar, entre d'altres, la modificació de les Ordenances Fiscals corresponents a l'any 2008. Donat que el govern municipal es troba en minoria absoluta, va ser necessari buscar aliances i complicitats entre els diferents grups municipals que conformen la oposició a l'equip de govern per tal de tirar endavant la modificació de les ordenances fiscals, que finalment foren aprovades per 12 vots a favor i 9 en contra. En aquesta ocasió, l'equip de govern va necessitar del suport del Partit Popular per poder aprovar les ordenances. Convergència i Unió, juntament amb Esquerra Republicana de Catalunya van votar en contra, al no ser aprovades les esmenes que aquests grups municipals van presentar en relació a la regulació de l'Impost sobre Béns Immobles.

El cavall de batalla que va fer decantar el vot en contra de les ordenances per part de les formacions nacionalistes, es va centrar en la petició de reducció del tipus impositiu de l'IBI fins el 0,91%. Tant CiU com Esquerra, en les esmenes presentades, sol·licitaven la reducció del tipus impositiu del 0,92% proposat per l'equip de govern, al 0,91%, amb la voluntat de reduïr la pressió fiscal sobre tots els masnovins i masnovines, en el ben entès que, l'impost sobre béns immobles representa gairebé el 70% dels impostos que han de suportar els vilatants.

La situació econòmica actual, on el cost de la vida està assumint quotes d'increment importants, on bona part del ciutadans de Catalunya es troba en una situació laboral precària, on l'accés a la vivenda s'està convertint en un luxe i no en un dret, entenc que la reducció de la pressió fiscal per la via de la reducció del tipus impositiu de l'IBI fins el 0,91% era un bon instrument de política social, que aquest govern que s'anomena progressita i d'esquerres, podia assumir sense cap mena de dubte.

En definitiva, un dels primers esculls que ha hagut de fer front aquest govern dipartit en minoria, com és l'aprovació de les ordenances fiscals, s'ha saldat amb un acord entre PSC - ICV i el Partit Popular. El proper acte complicat serà l'aprovació dels pressupostos municipals..., en quin escenari ens trobarem aquest cop? Quina política de pactes hi haurà?

Nou President Local

2007-11-11T10:58:00.000+01:00

El passat 26 d'Octubre de 2007, va tenir lloc l'Assamblea Extraordinària d'elecció de nou President Local de l'Agrupació del Masnou de Convergència Democràtica de Catalunya, en la que va sortit escollida per unanimitat la candidatura encapçalada pel Jordi Ballvé i Mariñosa. Des d'aquest post vull felicitar molt sincerament al nou President Local de CDC, una persona que, tot i la seva joventut, porta molts anys dins la nostra agrupació local. Amb l'elecció del nou President Local, s'ha constituit a la vegada, el nou Comitè Executiu Local, integrat per 12 persones (6 dones i 6 homes), que barreja joventut i experiència, i que crec que ens permetrà afrontar amb garanties els reptes més immediats, tant a nivell de poble com a nivell de país.

Tanmateix, voldria agraïr la feina feta pel Comitè Executiu sortint, i en especial pel qui fou el President Local durant els darrers anys, l'Ignasi Angerri. A tots ells, moltes gràcies per dedicar bona part de la seva vida al Masnou, a Convergència Democràtica de Catalunya, i al nostre país.

SEMPRE MARAGALL

2007-10-20T16:39:00.000+02:00

Segurament una de les virtuts de les que ha fet gala Pascual Maragall en els més de 50 anys dedicats a la vida política, és que mai et podia deixar indiferent. Podries compartir opinions, divergir en ideologia, o fins i tot pensar que no era un parlamentari de raça, però el que ningú no podrà negar mai és que en Pascual, amb la seva manera de ser senzilla, directe, i el seu estil desenfadat, s’ha guanyat l’apreci, l’estima, i l’admiració de molts catalans. Podríem dir que, en Pascual ha estat el darrer polític carismàtic de la nostra recent història. Després de la retirada del President Pujol de la primera línia d’acció política, l’adéu d’en Pascual ara farà un any, va acabar amb una manera de fer política, molt més propera al ciutadà.

Doncs bé, seguint amb la tònica Maragallana, aquest matí ens hem llevat amb dues notícies referents a l’ex-President Maragall, que malgrat tractar-se de temàtiques ben diverses, no ens han deixat indiferents.

L’ex president de la Generalitat ha explicat aquest mateix matí a la seu de l’Hospital de Sant Pau, que fa aproximadament un parell de mesos se li va diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer. Resulta admirable la valentia, la fermesa, i la naturalitat amb la què en Pasqual ha volgut compartir amb tots nosaltres els seus problemes de salut. El seu carisma, la seva manera de fer, el seu rostre amable i proper, la naturalitat i sinceritat de les seves paraules, avui tampoc no ha deixat a ningú indiferent. Per aquest motiu, aprofito des d’aquest post per donar tot el meu suport a un figura històrica dins del catalanisme polític.

La segona notícia del dia referent a l’ex-President Maragall, i que ja va córrer ahir com la pólvora entre els mitjans de comunicació arrel d’unes declaracions d’en Pasqual a Catalunya Radio, és que en Maragall, ha marxat per la porta del darrera del Partit dels Socialistes de Catalunya, del qual en fou un dels fundadors, i sense cap mena de dubte, una de les figures més rellevants. L’actitud de Maragall, demostra una vegada més, el distanciament evident entre el que fou President del socialistes catalans, amb la manera de fer actual del partit, cada cop més subordinat al PSOE. Personalment considero que el PSC-PSOE ha tingut un tracte massa injust amb l’ex-President, una persona al servei de la causa durant més de 50 anys, en definitiva, tota una vida dedicada al país, i al partit. Tinc la sensació que la marxa d’en Pasqual del partit, va més enllà dels aspectes personals i de tracte que ha tingut amb la cúpula del PSOE, i que en el fons, en Maragall vol mostrar públicament amb aquest acte, que la seva visió de país resulta incompatible amb la concepció de la direcció actual del partit. Amb la marxa d’en Pasqual, el socialisme català pot quedar orfe davant d’un PSC que ha arrelat massa fort en el si d’un partit d’àmbit espanyol, centralista i centralitzat com el PSOE. La flama del socialisme català va apagant-se poc a poc, per l’assimilació a la que han estat objecte per part de la maquinària destructiva provenint de Ferraz. ...Ai si no s’hagués comès un error tant històric com el de la federació entre els socialistes catalans i els espanyols! Què hauria passat si Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya d’en Pallach hagués continuat el camí en solitari?

En aquest context crec, sincerament, que cada cop pren més sentit la idea proposada per Artur Mas de portar a terme la refundació del catalanisme polític. És el moment d’unir els esforços per un interès comú, el de construir una Catalunya sobirana. I en aquest camí de construcció nacional tots els catalanistes hi tenim cabuda. Ara és el moment de no defallir.

VOLEM TOTS ELS PAPERS

2007-10-19T07:46:00.000+02:00

NO A LA N-II

2007-10-06T17:26:00.001+02:00

Demà, diumenge 7 d'octubre de 2007, a partir de les 11:00 hores del matí, està previst tallar la N-II a l'alçada de Premià de Mar, com a mesura de protesta contra un dels talls més mortals i perillosos de la Nacional II. Organitzacions de veïns de Premià de Mar i del Masnou, juntament amb la Plataforma Cívica Camí Ral de Premià de Mar, tenen previst celebrar una diada lúdico-reivindicativa, al ben mig de la calçada: gegants, música, futbol bàsquet, inflables... són un exemple de les moltes activitats programades durant el tall de la carretera Nacional. Val a dir, que l'acte tindrà el suport de l'equip de govern de Premià de Mar (CiU-ERC), així com el suport exprés de CiU del Masnou. Tanmateix, el dipartit masnoví (PSC-ICV-EUA), no ha mostrat gairé entussiasme per sumar-se a la festa reivindicativa, adoptant una postura poc clara davant d'aquest problema real que és la Nacional II.

Pinten bastos

2007-10-05T21:12:00.000+02:00

Quan aquest matí m'he despertat, i com acostumo a fer cada dia, he enjegat la televisió per escoltar des de la llunyania les notícies del 3/24, m'ha agafat per sorpresa el fet que connectessin amb Montserrat Vila, corresponsal de televisió de catalunya al país basc. En un primer moment m'ha passat pel cap que E.T.A. havia tornat a atemptar, però seguint la notícia, la temença inicial s'ha convertit en incredulitat: aquest cop, la maquinària de l'anomenat "Estat de Dret" havia atemptat amb premeditació, acarnissament i nocturnitat, contra els membres de Batasuna. Per ordre del jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, havien estat detinguts 22 membres de la mesa nacional de Batasuna, d'entre els què hi figuràven dirigents de renom com el portaveu de la il·legalitzada formació, Joseba Permach, o el número dos, Rufi Etxeberria.

Davant d'aquest escenari, queda clar que el procés de Pau a Euskal herria ha entrat en un carreró sense sortida. Ni els més optimistes poden pensar ara, que la sol·lució del conflicte basc es pot sol·lucionar a curt termini. El fet és que el govern espanyol va tenir la seva oportunitat d'intentar arribar a un acord de pau, però la seva manca de valentia davant del Partit Popular, i segurament també, pels tics nacionalistes espanyols que mantenen els barons i no tant barons del socialistes, han portat al fracàs les negociacions de pau iniciades en el seu dia, amb l'anunci de la treva permanent de la banda terrorista.

Sempre he defensat que el procés de pau a Euakadi només passa per la negociació, un escenari en el qual no se sentirà mai còmode l'executiu espanyol, sigui del color que sigui. La detenció dels membres de Batasuna ha estat un cop molt dur al procés de pau present i futur, i perquè negar-ho, també a la democràcia. La detenció d'aquesta mitjanit és més pròpia d'èpoques passades de clendestinitat, que no pas d'un estat que presumeix ser democràtic. Batasuna no hauria de ser un partit il·legalitzat, perquè, en primer lloc, representa una gran part de la societat basca, i en segon lloc, perquè va ser esborrada del mapa per una Llei que diu ser "por las libertades y contra el terrorismo", però que manca d'un real i verdader esperit democràtic.

Si la resposta de l'Estat Espanyol a la convocatòria del referèndum d'autodeterminació anunciat pel lehendakari Ibarretxe és practicar detencions a tort i a dret, malament anem. Però clar, no hem de perdre de vista que a l'horitzó ja es perfilen eleccions generals, tot si val per mantenir-se a la butaca. El que em fa més por, és la conseqüència d'aquestes detencions, els ànims ara estan més calents que mai, i malauradament això té pinta de tenir resposta en forma d'atemptat. Tant de bo m'equivoqui, perquè l'ús de la violència és l'acte més detestable que hi pugui haver.

Apostar per la Pau, és apostar pel diàleg!

"El Masnou Republicà": Gràcies i fins aviat

2007-09-30T11:30:00.000+02:00

Com molts de vosaltres ja sabreu, en dates recents hem hagut de lamentar la desaparició d'un dels grans blogs polítics del Masnou: "El Masnou Republicà", creat i administrat pel bon amic Oriol Fernández Saltor, ha tancat la paradeta. Espero que no sigui un adéu definitiu, sinó un arreveure. Des d'aquí agraeixo molt sincerament el treball i l'esforç de l'Oriol durant tot aquest temps, per fer del seu blog una finestra oberta al món. Confesso que des del primer dia fins el darrer, he estat un fidel seguidor dels comentaris, de les opinions i de les preocupacions a les què ens feia partíceps l'Uri en el seu blog.

Espero que tard o d'hora, "El Masnou Republicà" torni a resorgir d'entre les cendres, per delaitar-nos, una vegada més, amb el seu ideari republicà.

Salut i independència!

Error històric?

2007-09-15T10:09:00.000+02:00

El proper 30 de setembre es complirà un any de l’aprovació, al Parlament de Catalunya, del que fou el projecte inicial del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després d’un llarg i complicat procés de tramitació i aprovació del nou Estatut, primer al Parlament de Catalunya, i després, a les Corts Generals, tinc la sensació que tot l’esforç col•lectiu realitzat no ha valgut la pena. Sóc de la opinió que tant els polítics com la major part de la societat civil catalana, vàrem cometre un greu error el pensar que un nou marc estatutari seria un bon instrument per assolir més autogovern per Catalunya. L’error va raure en no apreciar que el model de l’Estat de les Autonomies ha quedat esgotat, i el què calia buscar eren nous escenaris de relació entre Catalunya i Espanya. Hem de tenir present que, el model d'Estat actual deriva d'un context històric molt especial com fou la transició espanyola. En aquest context, i després de més de 25 anys de "normalitat" democràtica, és comprensible pensar que aquell model d'Estat ha quedat més que esgotat. L'Estat de les Autonomies no ha provocat que el poble de Catalunya perdés les seves aspiracions nacionals, i sempre i en tot lloc ha reclamat, i continuarà reclamant més autogovern i més sobirania. No obstant això, les regles del joc actuals no ens permeten continuar creixent com a país. Està clar que hem fet el cim, hem exprimit al màxim els límits permesos per aquest model autonòmic, però Catalunya necessita continuar caminant en la seva construcció nacional. Per aquest motiu, cal superar l'última barrera, aquella que ens permetrà superar el llindar del regionalisme. Com recentment ha manifestat el President Pujol, ens trobem davant d’un context en què “Catalunya està cansada d’Espanya, i Espanya està cansada de Catalunya”.

No serà fàcil, però sincerament crec que ha arribat el moment de fer aquell pas endavant. No sé si l'empenta definitiva serà el 2014, data del famós referèndum proposat per Carod-Rovira, però el que si que espero és que, des d'avui, totes les forces polítiques catalanistes, uneixin esforços perquè a curt termini la independència pugui passar de ser un somni, a una realitat. Tinc la sensació o el pressentiment, que estem davant d'un tren que no podem deixar escapar. És el moment idoni per començar a construir el nostre propi Estat. I ho hem de fer sense excloure a ningú. Hem de recuperar el llegat del President Pujol, un clar exponent del nacionalisme integrador, capaç de fer partíceps de la construcció nacional a qualsevol persona vinguda d'arreu del món. Al cap i a la fi, una Catalunya sobirana serà positiva per tots aquells que viuen i treballen a Catalunya, i aquestes són les cartes que hem de jugar en el moment de realitzar el tant esperat referèndum. Caldrà fer molta pedagogia, però entre tots podrem aconseguir-ho.

Hem de ser ben conscients que, en cas deixar escapar el tren de la sobirania, i continuar acceptant les regles del joc actuals, correm el greu risc que, tard o d’hora, el poble de Catalunya quedi assimilat per l’Estat-Nació Espanyol. És el moment de mirar endavant, i d'una vegada per totes, i sense complexos, començar a construir el nostre propi futur.

Diada Nacional de Catalunya

2007-09-10T12:51:00.000+02:00

En motiu de la Diada Nacional de Catalunya, demà, 11 de setembre de 2007, a les 11:30 hores del matí, tindrà lloc l'ofrena floral a la plaça 11 de setembre del Masnou, amb l'actuació de la Coral Xabec.

Com a actes previs a la celebració de la diada, des de Convergència i Unió del Masnou, es van repartir senyeres i el cant dels Segadors, en la parada que per aquest motiu vam instal·lar davant del Casino. El moment més emotiu de l'acte va ser quan, de forma totalment espontània, i en mostra d'agraïment per haver-li lliurat una senyera, un xicot que montava en bicicleta pel camí ral, ens va obsequiar amb "Els Segadors" que va interpretar amb la seva gaita. Realment espectacular. Des d'aquí, agrair-li de tot cor aquest regal que ens fa oferir en forma de música.

Des-Unió?

2007-09-10T12:09:00.000+02:00

Recentment hem estat testimonis de la ferma voluntat d’Artur Mas de liderar la refundació del catalanisme polític. Des d’un temps ençà, i amb més força després de la reedició del tripartit, Convergència Democràtica s’ha presentat davant la societat civil, com la casa comuna del catalanisme polític. La decisió d’Esquerra d’atorgar la Presidència de la Generalitat al PSC més espanyolitzat dels últims anys, deixava orfe l’espai més catalanista, i perquè no dir-ho, més sobiranista, de l’esfera política catalana. Per aquest motiu, Convergència es va apressar a ocupar aquesta vacant deixada per una Esquerra cada cop més “satel·litzada” respecte del PSC-PSOE

No obstant això, aquest gir més sobiranista de CDC, no ha comptat amb el beneplàcit dels seus socis de Federació, els quals no comparteixen aquest cop de timó cap al que ells entenen com la “radicalització de la federació”.
És una evidència que les relacions entre Convergència Democràtica i Unió no passen ara pels seus millors moments, no cal negar-ho. És en aquest context quan encara trobo més sentit a la proposta ideada per Artur Mas, referent a que sigui Convergència qui encapçali la refundació del catalanisme polític. És ben cert que des de fa un temps, destacats dirigents de CDC han realitzat moviments d’aproximació cap als sectors més catalanistes del PSC (destaca la bona sintonia amb l’ex-President Maragall, o amb Antoni Castells), i d’Esquerra, amb la finalitat d’ampliar les bases del partit.

Sembla doncs que, amb la mira posada a recuperar la confiança del poble de Catalunya, l’estratègia de Convergència Democràtica vagi encaminada a buscar nous horitzons polítics que li permetin incorporar nous votants i ampliar les seves bases, intentant ocupar tot l’espai catalanista i sobiranista, que fins al moment compartia amb PSC i Esquerra.

Nogensmenys, aquesta voluntat d’obrir les portes de Convergència a tots aquells ciutadans de perfil catalanista, sobiranista, i perquè no, independentista, que estan descontents o desencisats, també pot servir a Convergència per valorar el risc que suposaria una eventual ruptura de la Federació que, tal i com estan les coses en l’actualitat, no és pot descartar. És lògic que el trencament amb Unió provocaria una fuga (relativa) de votants, que caldria recuperar per un altre costat. Personalment, sóc dels que penso que la ruptura de la Federació no suposaria per Convergència un daltabaix tant important com es pensa, a la vegada que comportaria un replantejament ideològic del partit, obrint les portes cap a sectors més sobiranistes i progressistes.
Per aquest motiu, i a títol merament personal, crec que el projecte de refundar el catalanisme polític podria ser aprofitat per Convergència com una manera de temptejar la possibilitat d’una hipotètica ruptura de la Federació. L'aproximació cap als sectors catalanistes del PSC i d'Esquerra portada a terme per CDC en els últims dies, es pot entendre com un intent de captar nous vontants que compensin la pèrdua que podria comportar la ruptura amb Unió. Només així s’entén la reacció airada que des d’Unió Democràtica s’ha tingut envers la proposta llençada per Mas de refundar el catalanisme polític. Únicament el temps dirà si ens trobem davant d’un nou escenari dins de la política catalana.

El "boss" passa de llarg

2007-09-05T14:09:00.000+02:00

El proper 2 d'octubre, aproximadament un mes després de la sortida al mercat del segon album en solitari de Patti Scialfa, el seu estimat "boss" llençarà el seu darrer treball, titulat "Magic". Després de deleitar al personal amb el seu brillant "we shall overcome - The Seeger Sessions", Bruce Springsteen es retrobarà amb la E-Street Band per fer vibrar una vegada més a tota la seva parròquia de fidels (no amagaré la meva devoció pel boss, tot i que n'hi ha que em superen).

No obstant, aquesta vegada el "boss" passa de llarg, i oblida Barcelona en la seva primera gira de presentació de l'album "magic", que s'iniciarà el mateix dia 2 d'octubre als Estats Units. Aquest cop, Bruce ha escollit Madrid per iniciar la gira que el portarà a Europa a partir del 25 de Novembre. De fet, la capial espanyola i Bilbo han estat les úniques dues ciutats que podran gaudir en directe de la força del "boss". Els catalans estàvem massa ben acostumats amb les freqüents visites del cantant nord-americà, motiu pel qual ens sap més greu que aquesta vegada s'hagi oblidat d'una ciutat que li ha donat tot. Ara només ens toca resignar-nos, i esperar que l'Springsteen fagi cap a Barcelona en una segona gira mundial que tindria lloc a partir del 2008, o intentar aconseguir una entrada pels concerts de Madrid o Bilbao.

I és que, amics meus, la pela és la pela, digui's Springsteen, Bono, Jagger, Sting, Bisbal o Bustamente.

A les barricades!

2007-09-04T18:17:00.000+02:00

Parlar sobre la manca d'inversions de l'Estat Espanyol a Catalunya, del desastre de la xarxa de rodalies de Renfe, o dels col·lapses circulatoris, ha deixat de ser un fet anecdòtic o excepcional a ser el pa de cada dia al nostre petit país. Sé que hem tingut la oportunitat de desfogar-nos i llençar tota la nostra ira sobre la Ministre de Foment, Magdalena Álvarez, o sobre el mateix President del Govern Espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. No obstant, el fet de tornar a la feina, i comprovar que el tren de rodalies continua tant caòtic com fa un mes, em fa posar de mala gaita. Hem estat sentit durant tot el mes d'agost que els ciutadans de Catalunya hem de tenir paciència, que a partir del mes de gener de 2008 els problemes es sol·lucionaran, i que en poc temps, Catalunya tindrà la xarxa de trens més moderna, ràpida i eficaç de l'Estat Espanyol.

Sincerament, crec que els usuaris diaris de Renfe, així com tots els ciutadans de Catalunya, ja hem tingut massa paciència. Per aquest motiu, no tinc altre opció que adherir-me a la proposta deixada anar ahir pel President Pujol, d'iniciar una "vaga fiscal", en cas que l'Estat Espanyol o el Gobierno de España, continui amb la seva política d'inversió zero a Catalunya. El Molt Honorable President Pujol va afirmar ahir, en una entrevista a Catalunya Radio, que "tindria sentit un tancament de caixes o una vaga fiscal" per part dels ciutadans catalans donat que "aquests senyors (govern espanyol) no compleixen amb les seves obligacions elementals" d'inversió a Catalunya. Realment la proposta del President Pujol té la seva raó de ser, en tant que l'objectiu del sistema tributari, no és cap altre que la contribució dels ciutadans al manteniment del país -i no només dels seus governants o caps d'estat (el poble ha de mantenir a la Corona?).

Per altre banda, el tema de la "vaga fiscal" no és nou. Precisament uns anys enrere, en una de les típiques tertúlies al bar de la Universitat, un col·lega i amic, ens va recordar que una de les mesures de pressió (o repressió) que els ciutadans de Catalunya poden portar a terme envers l'Estat Espanyol, és negar-se a pagar impostos. De fet, si ens parem a pensar, seria digne d'estudi socio-econòmic, l'impacte que podria produir una vaga fiscal de bona part dels ciutadans de Catalunya. Sincerament crec que si els catalans ens neguéssim a pagar religiosament els nostres tributs, l'estructura financera de l'Estat Espanyol es veuria fortament afectada, i els pilars de l'Estat del benestar d'alguns, començarien a trontollar. No sé si el President Pujol parlava per parlar quan proposava la vaga fiscal, o feia una crida a les barricades, però sense cap mena de dubte, la negativa a contribuir a la riquesa d'uns, seria una molt eficaç mesura de pressió.

Cap a la plena sobirania

2007-08-29T08:40:00.000+02:00

Segons publica aquest matí el diari AVUI, durant la primera quinzena del mes de setembre d'enguany, un grup d'intel·lectuals de l'entorn de CiU i ERC posarà en marxa un Fòrum de diàleg i opinió que tindrà per finalitat obrir un espai de debat i reflexió amb la fita d'iniciar un procés que acabi amb la constitució d'un Estat propi a curt termini. Segons fonts del diari, el grup d'opinió està obert a economistes, filòsofs, juristes, escriptors, científics i sociòlegs i el comanden l'escriptor Hèctor López Bofill i el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena. Hector López Bofill, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i autor de llibres tals com " La independència i la realitat: Bases per a la sobirania de Catalunya", "Montenegro Si, Catalunya també", o " La revolució silenciosa", ja fou l'impulsor del moviment crític republicà Esquerra Independentista, i en el nou Fòrum s'encarrega d'establir els contactes amb l'entorn d'Esquerra. D'altra banda, López Tena, membre del CGPJ a proposta de CiU, és qui tindrà la missió d'incorporar al debat gent propera a la Federació nacionalista. En qualsevol cas, entre les primeres adhesions pendents de confirmació hi ha Jaume Renyer, Pilar Dellunde, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, Xavier Solano, Xavier Sala i Martín, Elisenda Paluzie, Albert Batalla, Vicent Partal, Isabel Clara Simó i els professors Felip Martí i Joan Ramon Resina.

Segons sembla, els promotors han decidit redactar un manifest que vincula la crisi de les infraestructures a la dependència de Catalunya de l'Estat espanyol i estableix que és el moment d'iniciar un procés que permeti a la societat catalana decidir si vol un Estat propi. Consideren que Catalunya està en crisi i que bona part dels representants polítics no hi "planten cara". L'objectiu és confegir estudis sobre la viabilitat d'un projecte independentista de manera "immediata". La seva intenció no passa tant per incidir en la vida política diària com per "promoure en la societat civil i els àmbits universitari i intel·lectual" el debat sobiranista.

Tanmateix, en els darrers dies, també hem tingut constància de la creació de la plataforma per la sobirania, corrent intern creat dins de Convergència Democràtica, que defensa l'obertura d'un procés cap a la plena sobirania nacional de Catalunya. Això, unit a les plataformes i corrents internes creades amb anterioritat en el si d'Esquerra, ens permeten veure que hi ha un descontentament general entre els votants nacionalistes catalans envers la situació política actual que viu el nostre país. Recolzo amb fervor totes les iniciatives de la societat civil catalana que tinguin per objecte donar un cop d'atenció als nostres polítics en la defensa de la plena sobirania. En política catalana, i si em permeteu fer un símil futbolístic amb el què li passa al Barça quan juga al Camp Nou, i que ha estat objecte de debat en el post anterior, crec que fa falta la mobilització de la societat, que la gent s'alçi i protesti, que faci sentir la seva veu descontenta i disconforme; no pot ser que els ciutadans hagim de rebre tantes garrotades (servei de Renfe nefast, autopistes col·lapsades, el Prat desbordat), i sempre abaixar el cap, i encara demanar perdó, ja n'hi ha prou d'amagar el cap sota l'ala. Amb poc més de 30 anys, hem passat de tenir una societat mobilitzada, que sorita al carrer en defensa de les llibertats i de la democràcia, al immobilisme més dur. Tant de bo que, entre tots els que estimem aquest país, aportem el nostre granet de sorra cap a la construcció d'un Estat Propi.

Ara només espero que els amics d'Esquerra continuin amb el seu discurs independentista, que només recorden quan s'acosten uns comicis electorals. Ja ho va fer l'amic Vendrell durant la famosa calçotada, uns mesos abans de les eleccions municipals, i ara ho torna a fer Carod Rovira, proposant una data per la celebració del plebiscit independentista, precisament ara que estem a les portes d'iniciar la precampanya per les eleccions generals espanyoles.

Déjà Vu

2007-08-27T08:15:00.000+02:00

Han passat poc més de dos mesos des de que el Barça va regalar literalment la lliga de futbol al seu etern rival, el Reial Madrid. Durant aquest temps, els deixebles de Laporta han fet mans i mànigues per intentar tornar la il·lusió al soci i seguidor culé, en base a fitatxatges de la talla mundial de Henry, Abidal, Milito o Touré. No obstant, veient el partit d'ahir al Sardinero, em vaig sentir com Denzel Washington a la pel·lícula Déjá Vu, o Bill Murray a "Atrapat en el temps". Podriem dir que, ahir va ser el meu particular dia de la marmota, i mai millor dit.

L'estrena del Barça a la lliga 2007-08, ens ha fet recordar els grans partits contra el Betis, o contra l'Espanyol de les darreres jornades de lliga de la temporada passada.

No us enganyaré que feia temps que volia penjar un comentari crític sobre el Barça, i més després de la vergonya que vam patir tots els culés després del partit de copa contra el Getafe, de la pèrdua de la lliga, després de les decepcions del bàsquet, o de la pèrdua de la categoria del filial. No obstant, la ràbia que portava dins no era la millor inspiració possible per escriure un post en aquest blog. Després de pagar els 12.-€ per veure la imatge que va oferir el barça ahir, si no escrir revento.

Tal i com va dir el mestre Puyal en la seva retransmissió del partit d'ahir, la imatge mostrada per l'equip va ser vergonyosa, lamentable. Veure 10 fantástics pasturant sobre el camp, sense idees, sense creació, sense saber què cony fer amb la pilota, i contra un equip que, amb tots els respectes, és carn de segona, fa que hagi de treure l'espasa "para no dejar títere con cabeza". Sé que criticar quan les coses van mal dades, és l'activitat preferida del soci del barça, i com a tal, l'he de practicar de tant en tant. Començaré la meva creuada particular amb l'equip de futbol. Tal i com va dir l'amic Xavi Bosch en una contra de El Mundo Deportivo, el Barça ha canviat jugadors, hi ha cares noves a la plantilla, però l'entrenador i la filosofia continen sent les mateixes. Diuen els entesos, que un equip juga de la manera que entrena, i de tots és sabut que el barça no entrena res. Els que em coneixeu ja sabreu que mai m'he mostrat partidari que Rijkaard fos l'entrenador del Barça, més que res perquè no crec que estigui capacitat per ser-ho. I malgrat els títols guanyats -pels jugadors-, el temps m'ha anat donant la raó. En quatre anys a can Barça, l'única variant tàctica de l'holandès ha estat permutar les posicions de Eto'o i Ronaldinho... quin gran encert! Segur que encara ara sorprèn als rivals, vinga home! Tàcticament, l'equip deixa molt que desitjar. No hi ha jugades d'estratègia, ni en els llençaments de còrner, ni en les faltes. I el que més ràbia en fa de tot plegat, és la manca de capacitat de reacció de l'holandès. Els canvis no els entenc mai, a no ser que vinguin orquestats des de dalt, cosa més que probable, en cas contrari, no entendria la titularitat d'Oleguer, Xavi, la suplència de Deco, o el canvi de Henry per Messi, quan el lleó indomable del camerún, com deia en Puyal, jeia a la palla. La poca personalitat del tècnic holandès ja es va veure la temporada passada, quan des de les altes esferes se li deia quan havia de jugar i quan no en Saviola, o el càstig encobert que, per ordres divines, va sotmetre a Guddy, per les declaracions fetes després de l'eliminació contra el Liverpool a la Lliga de Campions. Personalment crec que el Barça ha comès un greu error mantenint al tècnic holandès com a entrenador. Era el moment idoni per iniciar una nova etapa, noves cares, sàbia nova per un nou projecte engrescador, tan de bo m'equivoqui, però aquest equip -si és que n'hi ha d'equip per sobre dels grans jugadors- pot acabar la temporada en blanc.

Continuant per les altes esferes, i de la mateixa manera que des d'un principi he estat crític amb Rijkaard, encara més ho he estat amb la Junta Directiva, i concretament amb el seu President, Joan Laporta. Segurament tots els futboleros no compartireu les meves opinions, però jo que sóc un home de bàsquet puc parlar amb coneixement de causa. Com de tots és sabut, en Jan Laporta és persona non grata al Palau Blaugrana, i tot perquè des d'un bon principi ens va demostrar que no estima al Barça en tota la seva dimensió. A ell, i a la seva junta, només els interessa el primer equip de futbol. La gent del Palau, hem patit a les nostres pròpies carns, el despreci d'un President sectari, prepotent i dèspota. Es va carregar una secció, la de bàsquet, que veina de ser tricampiona, per la porta del darrera van marxar Pesic, Jasikevicius i Bodiroga, els tres artífex de la primera i única lliga europea que llueix a les vitrines del club. Les peticions de dimissió que li va dedicar el públic del Palau, van fer pensar a Laporta que 7000 socis en contra, són una llosa molt gran per afrontar el futur, i com si fossim nens que ens acontantem amb un caramel, va invertir una millonada per tal de reconstruir un equip. Però el què no sabia l'incompetent del Presi, és que no només s'havia carregat un equip, sinó que també una estructura de treball que funcionava a la perfecció. El resultat és que l'equip de bàsquet ha fracassat, no s'ha creat cap estructura organitzativa, Savic -Director Tècnic- va per un costat, i després és desacreditat pel responsable de les seccions o pel mateix President Laporta qui, en un altre acte de lucidesa mental, va pactar la sortida de l'ídol local, Navarro, per quatre rals. D'això se'n diu saber fer bons negocis. El més preocupant, és veure que l'equip de bàsquet, o millor dit, la secció, després de 4 anys de gestió Laportiana, no té un bon futur.

El President sempre s'ha omplert la boca dient que el Barça és més que un club, i jo, com a soci, li exigeixo que demostri amb fets i no paraules que el Barça és més que un club de futbol. Com a soci, a mi em fa vergonya veure com en la majoria de desplaçaments del barça de bàsquet, fins i tot en partits molt importants, no hi ha cap directiu a la llotja acompanyant l'equip. Això és ser més que un club? És ser més que un club tenir descuidades les seccions professionals com les de bàsquet o handbol, referents europeus en èpoques passades? És més que un club permetre el descens del Barça B? És més que un Club pensar en la remodelació del Camp Nou quan el Palau Blaugrana fa autèntica pena? Tal i com van les coses a can Barça de futbol, bons partits no sembla que en pugui veure masses, però val la pena seguir pagant els 12 euros del pay per view, únicament per veure la cara de circumstàncies del President Laporta a la llotja.

Petit parèntesi estival

2007-08-26T01:20:00.000+02:00

Aprofitant els pocs dies reals de vacances què he disposat, enteses com aquell període en el que no tens cap altra preocupació que menjar i dormir, vaig decidir fer cap a la Cerdanya. Els més propers a mi, ja sabreu que és en terres ceretanes on trobo la tranquil·litat i la pau espiritual necessàries per recuperar energies. A poc més de cinc minuts en cotxe de Puigcerdà, al petit poble de Queixans, és on recupero les forces perdudes durant les mil i una batalles a les que m'he hagut d'enfrontar durant l'any. Contemplar el despertar d'un nou dia tenint com a rerafons la vall de la Cerdanya, és tot un privilegi. Són d'aquells instants en què és possible mantenir la ment en blanc, no pensar en res, ni en ningú, i deixar-te endur per tots els sentits....

I què dir de les postes d'un sol rogent, que mica en mica va caient entre la serralada del cadí, l'aire fresc de la vesprada ceretana, el remugar de les vaques de fons, un bon bourbon, i una dolça companyia, és tot el què es pot demanar en aquesta vida.

Doncs bé, deixant la melangia a banda, es pot dir que he passat vuit dies de pau i tranquil·litat, descansant i gaudint de les bones viandes que aquelles terres ens ofereixen. No obstant, i per no perdre el costum, el meu company de viatges, aquest cop ha estat en Pere Gendrau, periodista i corresponsal de Rac1 al Congrés dels Diputats. No us estic dient que em vaig endur en Pere a casa, per la senzilla raó que encara no tinc el plaer de conèixe'l personalment, però durant aquests 8 dies, és com si hagués passat tot un any amb ell a Madrid. M'explico, fa poc més d'un mes, em van regalar el primer llibre publicat per Pere Gendrau, "Estatut, km 0", i aprofitant aquestes dies de descans, me l'he llegit. És un llibre molt recomanable per aquells que els agrada la política, perquè en ell us podeu endisnar en aquest pantanós món. En ell, en Pere ens fa partíceps de les seves vivències durant la seva etapa com a corresponsal de Rac1 al Congrés dels Diputats, amb especial èmfasi amb tot el que va significar la tramitació de l'Estatut de Catalunya. Potser, per la resta dels mortals hi ha capítols que es poden fer, fins a cert punt, una mica aborrits. Malgrat tot, crec que qualsevol persona amb una mica d'interès pel funcionament de la democràcia parlamentària, pot acabar satisfet amb aquest llibre.

En Pere ens narra els seus primers dies a Madrid, les seves pors per estrenar-se com a periodista, les converses off the record amb els diputats, el seguiment de les rodes de premsa, les festes, sopars i actes que els polítics celebren amb els seus afins, i amb els periodistes, fins i tot ens narra les converses mantingudes amb un o amb l'altre a la cafeteria tot esmorzant, les trucades, els rumors, les mentides o mitges veritats... I volent o sense voler, aquest llibre es pot convertit també en una guia ràpida de restaurants interessants de la capital d'Espanya.

Malgrat poder compartir o no les pròpies opinions o conclusions polítiques d'en Pere, aquest "Estatut, km 0", és un llibre molt recomanable per entendre una miqueta on i com es cou la política catalana i espanyola (o com dirien els espanyols, los entresijos de la política).

Tempesta d'estiu

2007-08-13T13:24:00.000+02:00

Com cada any per aquestes dates, són més o menys freqüents les tempestes d'estiu, convertitnt les càlides nits d'agost en un autèntic espectacle de llum i so: llams, trons, gotellades, calamarsa, torrents desbordats, rieres enfangades... Doncs bé, ahir nit, vam poder ser partíceps d'una d'aqustes tempestes d'estiu que deixen marca per allà on passen. I com no podia ser d'altra manera, aquest matí ens hem llevat amb la ressaca d'una nit moguda. Les incidències al nostre poble han estat notòries; la N-II ha quedat tallada al trànsit des de la rotonda del "más allá del dos mil..." en ambdós sentits de la marxa, com a conseqüència dels tolls, però sobretot del fang, i la brossa que les fortes pluges van acumular a la nacional, a l'alçada dels laboratoris Alcón-Cusí. Com a conseqüència dels treballs d'acondicionament de la calçada, els vehicles han estat desviats per l'autopista, amb els embussos que tal fet sempre suposa. No obstant, i com no podia ser d'altre manera, el peatge d'Alella era gratuït per aquells conductors que han estat desviats. En aquest sentit, resulta curiós que en el peatge, l'empleat de torn et preguntava si havies estat desviat de la nacional, si responies afirmativament t'alçava la barrera, en cas contrari, havies de passar per caixa. La situació m'ha resultat si més no curiosa.

Cap a quarts de dotze, quan he volgut interessar-me per la situació a la N-II, ja he progut comprovar que estava oberta al trànsit en direcció Barcelona, però no així en direcció Mataró, car només es trobava habilitat un carril, degut als treballa que encara s'estaven realitzant de retirada del llot i fang acumulat.

Tanmateix, també he pogut tenir constància que els passos soterranis situats a l'estació de Renfe del Masnou i d'Ocata resten encara inoperatius, donat que han quedat annegats d'aigua. Per altre banda, sembla que no hi ha hagut cap problema en el torrent de l'ase, on no fa gaire temps, era un dels punts conflictius en dies de pluges i tempestes.

Una vida dedicada al Barça

2007-08-09T16:19:00.000+02:00

Aprofito aquestes línies per rendir el meu sentit i emotiu homenatge a una persona que ha dedicat els millors anys de la seva vida al Futbol Club Barcelona. Sàpigues que sempre et recordarem per la teva fidelitat i passió envers uns colors, els blau-grana, pels teus famosos Montecristos del 3 amb què et deleitaves mentre seguies al teu Barça arreu del món, però sobretot, et recordarem per la gran persona que fores, un símbol del barcelonisme i tot un cavaller.

Arreveure Nicolau .

... i pels segles dels segles

2007-08-08T11:23:00.000+02:00

Amics lectors, perdoneu-me que em faci pesat, però és que els aconteixements viscuts durants aquests darrers dies no em deixen altre opció. Tampoc m'agradaria ser catastrofista, ni derrotista, però crec que els catalans hem tingut massa paciència, i ja ha arribat l'hora de dir prou, fins aquí hem arribat!

Fa poc més d'un any, una vaga de personal terrestre a l'aeroport del Prat, va ensenyar al món les vergonyes d'un país incapaç de gestionar una crisi com aquella. Si bé és cert que la gestió de l'aeroport del Prat és cosa del "govern amic" de Madrid, la impotència, la falta de lideratge, la manca de recursos, i el fugir d'estudis, va posar de manifest la inoperància del Govern de Catalunya.

Un any després, la incompetència i submissió dels nostres governants a les directrius que venen des de la Moncloa (o des del carrer Ferraz), ha provocat que el globus hagi assumit unes dimensions desorbitades, i gairebé incontrolables. El Govern progressista i d'esquerres, el del nacionalisme de pluja fina, ha estat incapaç de gestionar amb la diligència exigible, el caos de Renfe, l'apagada de llum a Barcelona, o les molèsties que provocades pels generadors de corrent elèctric. Per acabar-ho d'adobar, aquest cap de setmana hem estat testimonis de tres imatges intolerables: en primer lloc, una vegada més, Renfe deixa a la mà de Déu els més de 200 passatgers que van quedar atrapats en un tren més de dues hores, sense explicacions i sense aire condicionat, lamentable; en segon lloc, les cues inhumanes viscudes a l'autopista AP-7. El Govern de la Generalitat, enlloc de buscar sol·lucions als ambussos de trànsit tant habituals a les carreteres catalanes, es va apresurar a comunicar a la concessionària de les autopistes que el cost de l'aixecada de barreres no seria sufraguat per la Generalitat, només faltaria! Però el què s'ha de fer, és invertir en infraestructures, en la construcció de noves carreteres, o l'ampliació de les que en el seu dia foren construïdes durant la dictadura del General Franco, i que encara mantenim gairebé intactes. I en tercer lloc, no tinc paraules per descriure la imatge tornada a oferir per l'aeroport del Prat..., aglomeracions de passatgers, cintes transportadores inhabilitades, calor asfixiant... En fi, diuen que una imatge val més que mil paraules, i la imatge que projectem del nostre país és inadmisible.

Avui, després de la pluja d'ahir nit, sant tornem'hi amb les averies de Renfe, milers d'abonats es troben sense llum a Barcelona i rodalies, i davant de tot això, el govern, de vacances. El President no se sap on para, el vicepresident vés a saber on és, i el Conseller Huguet ja va escampar la boira quan venien mal dades amb la primera apagada de llum, d'això se'n diu compromís amb Catalunya i construir el país amb sentit de la responsabilitat.

Exigeixo responsabilitats polítiques i compromís en ferm per posar sol·lució a la política d'inversió zero que pateix el nostre país.

On som? On volem anar?

2007-07-31T13:42:00.000+02:00

Per enèsima vegada la imatge que projecte el nostre país a l'exterior és força lamentable. Un cop més, la manca d'infraestructures ensenya les vergonyes d'un país que pretén ser del primer món, però que massa sovint ens ofereix imatges de país en vies de desenvolupament.
Fa poc més d'un any, que la xarxa de rodalies de Renfe, quan funciona, ho fa amb retards, i les contínues aglomeracions d'usuaris a les andanes i ens els propis vagons de tren són més pròpies de països subdesenvolupats, que d'un país que, fins fa relativament poc temps, era un dels referents econòmics i industrials del sud d'Europa. El problema de rodalies renfe, malgrat que les conseqüències més greus les estem patint ara, ve de lluny. La manca d'inversió durant anys en totes les línies ferroviàries de Catalunya, ha provocat lògicament el colapse que estem patint ara, amb l'agreujant de les restriccions derivades de la construcció de l'Alta velocitat. De fet, quan jo estudiava, i d'això ja en fa uns quants anys, hi havia la mateixa aglomeració als trens, i els mateixos retards, per no parlar de la deficient i obsoleta línia Vic-Puigcerdà.
Tampoc és un problema d'ara, que l'aeroport del Prat es trobi tan mal comunicat; que la xarxa de rodalies que arriba al Prat ho faci amb una freqüència de trens tant baixa, i que no hi hagi xarxa de metro que ofereixi un servei de transport, fet que transmet una imatge al món bastant lamentable.

Per acabar-ho d'adobar, des d'ahir, 30 de juny de 2007, i fins el proper 11 de setembre, els que tenim la desgràcia de treballar el centre de Barcelona, hem de fer mans i mànigues per arribar al nostre destí, donat que el tren de la costa finalitza el seu recorregut a l'estació de França, motiu pel qual, hem de baixar a l'estació del Clot-Aragó, i fer transbordament a la línia 1 o línia 2 del metro. Tal fet, provoca que l'estació del Clot-Aragó es vegi col·lapsada en hores puntes. Sense anar més lluny, aquest matí la imatge que oferia l'estació era simplement patètica: l'andana plena de gom a gom, un parell de vigilants de seguretat privada tenien cura que la manada no es desviés de la ruta, i per més inri, un empleat de Renfe anava informant amb un megàfon que “no hase farta picar er bijete a la salida”, tot realment surrealista.

Això, unit a l'apagada de llum que varem patir la setmana passada em fa reflexionar i preguntar-me a quin país vivim. Realment ens podem considerar un país desenvolupat? És normal que un país que pretengui caminar sol ofereixi aquestes imatges al món? És normal tenir una xarxa de trens arcaica i obsoleta? És normal tenir unes carreteres insuficients pel volum de població? És normal que en hores punta es col·lapsin les entrades i sortides de Barcelona? És normal que durant més de 72 hores hi hagi mitja ciutat de Barcelona sense llum? És normal que en un país democràtic que presenta aquestes imatges no hi hagi cap responsable polític que assumeixi les responsabilitats que li pertoquen? I és que en el fons, dono la raó als que diuen que “los catalanes somos muy raros” i que “Spain is different”.

Amics, aquesta no és la Catalunya que volem, i els qui ens governen, no són els governants que volem. Catalunya es mereix unes infraestructures que donin resposta a les necessitats reals i actuals dels seus ciutadans; Catalunya es mereix un govern actiu, que vetlli pel progrés la nostra nació, i no pas una colla d'incompetents, més pendents del què passa a Ferraz que a Catalunya. És hora de dir prou a les claudicacions, prou a les promeses incomplertes del President del govern Espanyol, prou a la manca de lideratge i de compromís del President Montilla i del Govern de la Generalitat de Catalunya... és hora de demanar un nou Govern a Catalunya.

Alerta Masnovins!!

2007-07-27T13:02:00.000+02:00

Si feia uns mesos ens alertava el fet que s'estaven produint novament robatoris a diferents llars del Masnou i dels pobles dels voltants, lamentablement us he de comunicar que el passat dilluns 23 de juliol em van obrir el cotxe. Per sort, no portava res de valor en l'interior, i només puc lamentar que em van destrossar el pany. Segons em van confirmar els Mossos d'Esquadra, els lladres han evolucionat de la mateixa manera que ha anat evolucionant el món, i un radio cd que fa relativament pocs anys era una peça preuada pels lladres, ara és pecata minuta. Es veu que en l'actualitat obren cotxes en busca de navegadors i teletacs. Com sia que no tinc navegador, i el teletac sempre el porto a sobre, no em van tocar el radio cd, ni els discos compactes, ni tant sols la meva fantàstica corbata que havia deixat al seient del darrera.

Per cert, aprofito per posar en coneixement de tots els masnovins i masnovines, que si són víctimes d'algún furt o robatori a partir de les 15 hores del migdia, es dirigeixin a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Premià, donat que la Policia Local del Masnou fa horari d'estiu, i per les tardes no hi ha servei de denúncies... lamentable!!

I ara què?

2007-07-22T12:46:00.000+02:00

El passat 19 de juliol, el President del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué, va presentar la seva dimissió irrevocable, tancant així una altra etapa de la seva vida política, que segons va anunciar, pot ser definitiva. Davant dels permanents atacs i desautoritzacions públiques efectuades des del nucli dur del carrer gènova, Piqué s'ha vist obligat a abandonar el Partit. Nominat des de fa temps pel sector més ranci i anticatalà del Partit Popular, Josep Piqué va fer el que hauria d'haver fet fa molt de temps: PLEGAR. Des de fa anys, he vist en Piqué descolocat, formant part d'un partit amb qui no combregava, havent de defensar unes actituts que no compartia, i que segurament eren contràries a la seva ideologia política i al seu model de país. En el fons, Josep Piqué és un neoliberal, de perfil catalanista, i d'ideologia de centre, moderat i assenyat, és a dir, tot el contrari que el sector dur del Partido Popular. Acebes, Zaplana, i la sombra d'Aznar, són pesos massa durs d'arrossegar per un polític de perfil més catalanista.

Piqué no marxa sol, l'acompanya Francesc Vendrell, un altre popular que no ha pogut aguantar els improperis provinents de Madrid. Amb la dimissió d'ambdós pesos pesants del PPC, i l'elecció de Daniel Sirera com a nou "capo" del Partit, tot sembla indicar que, a Catalunya, igual que passa a la resta de l'Estat Espanyol, el PP faci un gir cap a la radicalitat, que el portarà, indubtablement cap a la marginalitat política. El Partit Popular ha fet massa mal a Catalunya, i prova d'això és que el propi President del PPC ha hagut de plegar. El que és més greu, és que els dirigents del partit a nivel espanyol, es congratulen per haver-se desfet d'un polític demòcrata i tolerant, perquè està clar que aquest no és el perfil que busquen al carrer gènova.

El Parlament de Catalunya i la política catalana perd un dels pocs grans polítics que encara hi quedàven. Per sobre de la ideologia del Sr. Piqué, i de les més que evidents diferències que hi pugui tenir a nivel ideològic, he de reconèixer que ha estat un dels grans parlamentaris, i polítics que ha donat el nostre país. Catalans, que tinguem sort amb el que ens vindrà a sobre!

Solamente... Rubianes

2007-07-22T12:16:00.000+02:00

Pepe Rubianes ens va visitar el passat dijous amb el seu espectacle "Rubianes Solamente", que va "re-presentar" dins el marc de l'onzena edició del Festival Ple de Riure. En els darrers anys, l'agoserat actor "galaico-catalán" és sinònim d'èxit allà on vagi (bé, amb l'excepció feta de les espanyes casposes i feixistes que pretenen condemnar-lo per la comissió d'un delicte de "ultraje a España"). Rubianes va ser rebut a Masnou amb entussiasme, i davant d'un públic que omplia l'envelat del Ple de Riure, entregat i disposat a passar una bona estona, en Pepe va demostrar una vegada més la seva facilitat per arrencar les rialles dels presents. Segurament és únic, inimitable, irrepetible; pocs actors còmics serien capaços d'omplir una vegada i una altra tots els recintes on va a actuar.

L'actor gallec afincat a Catalunya, va estrenar el seu "Rubianes solamente" l'any 1996, i des d'ançà ha estat un èxit permanent. Segurament molts dels qe ompliem de gom a gom la carpa a la platja d'ocata, ja havíem vist algunes vegades el "Rubianes solamente", jo concretament us he de confessar que era la quarta vegada que veia l'espectacle. No obstant, i malgrat poder saber en tot moment quina era la gràcia o el gag que venia, vaig riure com si fos el primer dia. No em cansaria mai de veure en Rubianes, perquè en Pepe té aquell do especial, el de fer riure amb qualsevol tonteria. La prova és que des de l'any 1997 porta representant aquest espectacle arreu de Catalunya, i vagi on vagi, continua omplint. Malauradament per la salut de la rialla, pocs són els privilegiats que et poden fer riure una vegada i una altra, en Pepe, és un d'ells, i que per molts anys!!

Invasió

2007-07-16T13:57:00.000+02:00

Com cada any per aquesta època, els masnovins i masnovines tenim la sensació que el nostre poble és envaït cada cap de setmana. Amb la vinguda del bon temps, gent d'arreu de l'area metropolitana de Barcelona, fa cap a les nostres platges, provocant que el Masnou es vegi colapsat durant hores. Des dels 12 anys que porto vivint a Masnou, sempre he destacat i m'he sentit privilegiat de poder viure en un entorn tranquil, relaxat, lluny dels factors estressants provinents de la gran urbe. Doncs bé, no m'agrada gens ni mica la sensació que tinc els caps de setmana quan volto per Masnou. Tinc la mateixa sensació d'ofec que sento quan baixo a Barcelona a treballar. No m'agrada gens ni mica veure les atrocitats que cometen els visitants, que aparquen els seus cotxes allà on els va bé. Per unes hores, Masnou es converteix en una selva, on tothom, sense cap mirament, deixa el cotxe d'alt la borera, amb els desperfectes en el mobiliari urbà que tal fet pot originar.

Ja no vull ni parlar del colapse que vivim a la N-II durant els dissabtes i els diumenges d'estiu. Precisament ahir, em vaig lamentar als Déus quan, des de l'Ajuntament del Masnou, fins a l'Església d'Alella, vaig estar poc més de tres quarts d'hora. Indignant!! Crec que entre tots hem de començar a buscar sol·lucions, tant per descongestionar la N-II -mentre no sigui declarada via cívica, cosa que veig poc probable d'assolir- com per regular la gran afluència de gent forastera que ve a passar el dia a les nostres platges, i que posa de manifest una vegada més, el greu problema del nostre poble respecte de l'aparcament. No vull veure les imatges de cotxes enfilats sobre la borera, tot terrenys aparcats en les zones més inversemblants, no vull sentir la sensació de caos i desorganització que actualment veig cada cap de setmana. Si cal ampliar les zones taronges, doncs fem-ho, perquè no.

Comencem a rumiar com podem posar una mica d'ordre dins d'aquest caos que hem de patir cada cap de setmana.

Aquest no és el camí

2007-07-12T14:18:00.001+02:00

Deuen ser quarts de tres del migdia, estic dinant, i com sempre, el diari el PUNT és l'únic que m'acompanya i m'amenitza el poc més de mitja horeta que dedico a alimentar-me. Avui no he començat a llegir el diari per la contra, com acostumo a fer, i sense que serveixi de precedent he començat a llegir les notícies pel principi. He llegit en diagonal la secció de política, no sigui cas que m'enuegui amb alguna de les "tripartitades" (abans anomenades Maragallades). Passo pàgina ràpid, i em trobo al peu de pàgina amb una notícia que m'ha provocat basarda. "El Fòrum d'Èrmua demana presó per a Ibarretxe per haver-se reunit amb Batasuna". Doncs si amics, els d'Èrmua van anunciar ahir que demanaràn formalment que es processi i es condemni al lehendakari Ibarretxe, i al líder del PSE, Patxi López, per haver-se reunit amb dirigents de Batasuna (prefereixo obviar el terme il·legalitzada).

Declaracions d'intencions com aquestes no aporten res a un procés de Pau que està estancat i camí d'ésser enterrat. Com vaig dir en un article recent, aquest escenari, el de la crispació, el d'una ETA rearmada, és on millor es troben aquells que, paradoxalment, s'omplen la boca de ser els únics demòcrates. El PP i els seus sedacis (llegeixi's Foro de Ermua, AVT, Basta Ya...), comencen a prendre embrenzida de cara a la Generals del 2008. Demanar la condemna del lehendakari i d'aquells líders que van voler posar el seu granet de sorra per aconseguir que el procés de Pau a Euskadi arribés a bon port, és, si més no, antidemocràtic.

Ple de Riure, Ple de Masnou

2007-07-10T18:00:00.000+02:00

Un any més, el somriure s'apodera del nostre poble amb l'arribada de la onzena edició del Festival Ple de Riure -del 17 al 21 de juliol-, que suposa novament el punt de trobada de diferents artistes i companyies de teatre que tenen un denominador comú: provocar un somrís a l'espectador.

Després de fer un cop d'ull al programa d'enguany, podem afirmar que el Ple de Riure presenta, en la seva onzena edició, una programació diversa i variada, tenint el seu tret de sortida amb el piromusical que tindrà lloc a la platja d'ocata. A destacar l'actuació del meu admirat Pepe Rubianes que, amb el seu "Rubianes solamente" ens deleitarà amb el seu humor sempre provocador, la nit del proper dijous 19 de juliol. Les apostes per Paolo Nani , l’humor musical dels Dosto&Yevski, l'espectacle Clak, o els monòlegs sempre intel·ligents i humorístics de Gabino Diego, de ben segur no ens deixaran indiferents.

Tanmateix, i compaginant les actuacions que es portaran a terme a l'envalat de la platja d'ocata, no ens extranyi sentir pel carrer els timbals del grup masnoví Vatukem, o veure un espectacle de titelles, acròbates, i espectacles de dansa, titelles i foc.

Us animo a contagiar-vos d'una rialla a partir del 19 de juliol amb el Ple de Riure!!

Debat de Política General

2007-07-03T18:22:00.001+02:00

Tal i com acostuma a ser tradicional per aquestes dates, avui ha començat al Congrés dels Diputats el debat parlamentari més esperat de l'any, conegut a les espanyes com "el debate sobre el estado de la Nación". Ja de ben jovenet, he intentat seguir els debats sobre política general, tant els que tenen lloc a les "Cortes Generales", com els que ens afecten estrictament a casa nostra, i es desenvolupen al Parlament de Catalunya.

Des d'un temps ançà, i per motius professionals evidents, no puc seguir en directe la totalitat del debat parlamentari. Per aquest motiu, em veig obligat a seguir el devenir dels diferents parlaments, rèpliques i contrarèpliques, a través d'internet o mitjançant els teletips de les corresponents agències de notícies.

Doncs bé, llegint les primeres valoracions referents al discurs inagural del debat de política general que ha tingut lloc a les Corts Espanyoles, he pogut llegir amb temor i desil·lusió, com el President espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha manifestat que, ara per ara, no hi ha cap via de diàleg amb E.T.A., ni marge per intentar-ho.

Crec que tant el President espanyol com el seu govern, han comès un greu error històric, al forçar el trencament dels ponts de diàleg que mantenien oberts amb la banda terrorista E.T.A. des de fa un temps. Personalment, sempre he estat del parer que, per trobar sol·lucions al mal anomenat "conflicte basc", l'únic camí possible és i serà la via del diàleg i de la negociació; però un diàleg serè, responsable i conscient, i no pas el "diàleg" que pretén el Partit Popular, i que per pressions diverses, malauradament ha acabat portant a terme el govern espanyol.

En tota negociació, els dos interlocutors o negociadors, han de cedir en les seves pretensions, en cas contrari, la via de l'acord resulta impossible. En aquest sentit, no es pot exigir a la banda terrorista E.T.A. l'entrega de les armes, si el govern espanyol no porta a terme cap concessió a canvi. No es pot exigir la fi de la violència, si el govern espanyol manté en vigor una Llei de Partits que impossibilita la normalització democràtica de l'esquerra abertzale. No es pot exigir la pau, i acte seguit ordenar l'ingrés a presó del líder de la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegui; no podem pretendre acabar amb el conflicte sense fer concessions als presos. Si realment existeix una voluntat real d'acabar amb la lluita armada, no hi ha "peròs" que valguin. Salvant les diferències evidents entre el conflicte basc i nord-irlandès, crec que hem de posar la mira a Irlanda del Nord, i al famós acord de Pau de Divendres Sant-1998-, si realment hi ha una voluntat de totes les parts d'acabar amb la violència.

No obstant, el govern espanyol ha mostrat, una vegada més, la seva debilitat, i la manca de valentia davant dels atacs sempre punyents, i gairebé sempre immorals, del Partit Popular. Tal fet, unit a la por dels socialistes a perdre rèdit electoral amb una política de diàleg i negociació amb els etarres, ens han conduït altre cop al punt de partida; aquell punt on, malauradament, el Partit Popular s'hi trobra més a gust: Fi de la treva i nova amenaça d'atemptats.

Senglar Rock 2007

2007-07-02T14:42:00.000+02:00

El passat dissabte 30 de juny de 2007, vaig tenir la oportunitat de poder seguir des d'una posició de privilegi, el devenir del Senglar Rock 2007, que com en les darreres dues edicions, va tenir lloc a les Basses de Lleida. Convidat per la Direcció del Festival, vaig poder veure com es viu el Senglar des de darrera dels escenaris i al backstage. Poc més de 20 metres ens separava de la zona dels dos grans escenaris del Senglar, en un costat de la barana, els incondicionals, esperant amb fervor l'inicis dels concerts dels seus grups preferits, i en l'altre, els montadors, tècnics, i auxiliars, havien d'enllestir-ho tot perquè els artistes poguessin trobar totes les comoditats als seus respectius camerinos. Les begudes, els refrigeris, els entrepans, la fruita, o les llimones i la mel per recuperar la veu, havien d'estar llestes a l'hora indicada. No hi havia lloc per la descoordinació, per tant, amb els nervis a flor de pell, les presses, i les tensions del moment, valen la pena quan el resultat és positiu.

Entre tant, vaig poder seguir des del mateix peu de l'escenari, els concerts de la Dharma, Dept., Els Pets i Sepultura. Una vegada més, el Festival es tanca amb un gran èxit de públic, i amb la voluntat de totes les parts de fer perdurar el Senglar en les terres de Lleida. No obstant, aprofito per fer una petita crítica a les Institucions responsables de la cura de l'entorn de les Basses, ja sigui Ajuntament, Diputació o Generalitat de Catalunya: siusplau, tingueu cura d'aquest indret privilegiat com és el de les Basses, actualment abandonat i deixat a la mà de Déu. Inverti'm en acondicionar la zona, reconstruir les basses, mantenir un espai verd tant confortable com aquell.

Per últim, donar les gràcies al Director del Senglar, en Xavi Fortuny, al seu grup de treball, i a la meva estimada Montserrat, per convidar-me al Festival i fer-me partícep de tot el què es cou en el si d'un Festival com aquest. A tots ells, moltes gràcies per fer-me passar una jornada inoblidable.